Estan atacant el meu país

La líder de l’oposició, que temia per la seva seguretat i la de la seva família, s’ha vist obligada a fugir. Les protestes pacífiques han rebut com a única resposta la violència: centenars de ferits i dues morts. Ha desaparegut gent detinguda violentament al carrer. I cap al voltant de les 6 de la tarda, abans que comenci la violència policial més brutal, es talla la connexió a internet. El govern de Bielorússia està atacant el seu propi país.

El que està passant al meu país no va començar el diumenge 9 d’agost, quan unes eleccions clarament manipulades van donar la victòria al president Aleksandr Lukaixenko, dirigent autocràtic del país des de fa 26 anys, i van provocar així una onada de resistència. No: fa dècades que els bielorussos viuen sotmesos a la violència de l’estat. Però, per la seva intensitat i brutalitat, per l’aferrissament amb què es vol castigar el poble bielorús per somiar en una cosa millor, la repressió ha batut ara un rècord històric al país.

Unes eleccions fraudulentes no són cap novetat a Bielorússia; si no, Lukaixenko no hauria durat tant de temps. Però aquesta vegada el frau ha sigut tan ofensiu i humiliant que els bielorussos l’han viscut com una experiència deshumanitzadora. I han sortit al carrer per recuperar la dignitat.

Pacífics i desarmats, surten a pit descobert. Es posen cintes blanques (símbol de suport a l’oposició); les dones, vestides de blanc, porten flors i canten cançons de bressol. De nit, fan pampalluguejar llums als pisos. Als vídeos publicats als canals de Telegram, es veuen barris sencers de blocs d’apartaments que pampalluguegen com un eixam gegant de cuques de llum. “Zyve Bielorússia!” (“Visca Bielorússia!”), crida una veu des del balcó. “Zyve!” (“I tant que viu”), responen a crits uns desconeguts enmig de la foscor.

De nit, ajaguda al llit a Ithaca (estat de Nova York), intento agafar el son. Però els meus pensaments tornen constantment a Bielorússia, que vaig deixar de jove i on torno tot sovint. Em llevo i envio un missatge als meus amics bielorussos: allà ja és de dia. Encara soc a Nova York, però el meu cos funciona ara amb l’hora de Bielorússia.

Les protestes que, des del diumenge 9 d’agost, es propaguen cada nit per tot el país són úniques. No hi ha lideratge, ni cap centre de control; fins i tot resulta difícil un mínim de coordinació pública perquè els serveis telefònics i d’internet estan tallats o són poc fiables. En un país que s’ha quedat sense líder, tothom fa un pas endavant per assumir la seva responsabilitat.

Fan servir Telegram per compartir la seva ubicació, demanar ajuda i avisar els altres de les emboscades policials. En concentracions organitzades per ells mateixos, surten al carrer com si volguessin dir: existeixo, tinc dignitat, tinc veu i compto. El que passa a Bielorússia és una improvisació massiva en pro de la dignitat, un moviment contra la deshumanització i la invisibilitat.

Quan no funciona internet, surt del país una informació fragmentada i poc contrastada. Però, en els esgarrifosos vídeos gravats amb mòbils i difosos per Telegram, es pot veure la brutalitat i la violència desplegades per la policia i les forces especials a una escala absolutament desproporcionada. A multituds pacífiques els tiren bales de goma i granades encegadores. Els disparen per l’esquena. A manifestants indefensos els donen cops de porra. Als periodistes els disparen bales de goma i els colpegen. Els bielorussos no havien sigut atacats mai pel seu exèrcit d’una manera tan brutal i despietada.

Però els manifestants no són els únics que reben. També han estat detingudes moltes persones pel delicte de caminar pel carrer. La policia atura els cotxes aleatòriament, en fan sortir els conductors per la força, i els colpegen i arresten. “Torneu a casa!”, crida la policia antiavalots en un vídeo. “Però si ja som a casa!”, li contesta una altra veu. I, un cop detinguts, s’enfronten a autèntics horrors. Uns manifestants que han sigut posats en llibertat expliquen que hi havia 50 homes tancats a la mateixa cel·la; els van deixar sense menjar, els van incomunicar i els van apallissar de valent. Es parla de tortures.

Paradoxalment, la ferocitat de la repressió demostra el poder del poble bielorús. A l'estat li fa por l’existència mateixa d’aquest poble. Per a la policia antiavalots qualsevol transeünt és un manifestant; per al règim de Lukaixenko qualsevol ciutadà és una amenaça.

Els bielorussos tenen facilitat per a la resistència. Al cap i a la fi, durant la Segona Guerra Mundial molts d’ells es van organitzar en un dels principals moviments de resistència d’Europa. Però per al desafiament també es necessita un ritme. Les paraules es descomponen en síl·labes –“Sva-bo-da!” (“Llibertat”), “Ve-rym-Mo-zham-Pie-ra-mo-zham!” (“Creiem que podem, guanyarem”)– i es refreguen per la cara als policies quan tracten amb brutalitat el seu propi poble: “Mi-li-cy-ja-Z-Naro-dam!” (“La policia fa costat al poble”).

Així doncs, qui ens fa costat? ¿Ens fas costat tu, món? ¿Sents alguna empatia per les persones colpejades a la llum del dia per entrar en una botiga? ¿Pels que reben cops de porra? ¿Creus que els bielorussos haurien d’estar contents quan l’ambulància ve a buscar els ferits i, en lloc de metges, en surten policies antiavalots? ¿Quant de temps es pot aguantar sense localitzar la família i els amics en una de les moltes presons bielorusses, on els funcionaris aparten de les portes a empentes, com si fossin gossos, els desesperats que hi volen entrar?

L’any passat Lukaixenko va titllar els bielorussos de narodets ganduls: un poble que no és digne de ser considerar una nació. Però els bielorussos, que sempre han viscut dintre del reactor de la història, saben que no és veritat. I aquests últims quatre dies, amb la seva solidaritat i amor col·lectius, han demostrat al seu governant autoritari que està profundament equivocat.

Traducció: Lídia Fernàndez Torrell

Copyright The New York Times