Valtònyc és lliure, Espanya no
Bé per Valtònyc, o Joan Miquel Arenas, el raper de Sa Pobla que finalment ha arribat al cap del seu viacrucis judicial de manera favorable, després que el Tribunal d'Apel·lació de Gant hagi resolt (per segona vegada, responent a un recurs de la Fiscalia belga, que actuava en representació de la justícia espanyola) no extradir-lo per un delicte d'injúries contra la Corona. Un delicte, aquest de les injúries contra la Corona, que també queda qüestionat pel seu caràcter retrògrad i dubtosament democràtic: la mateixa justícia belga ha decidit suprimir-lo del seu ordenament jurídic, de manera que les repercussions d'aquest cas han arribat a ser de llarg abast.
I hi havia prou raons, atesa l'exagerada pressió que ha exercit Espanya damunt Bèlgica perquè li fos entregat ni més ni menys que un cantant de rap. Tan exagerada com les energies que l'Estat ha dedicat a aquest assumpte: Valtònyc va ser condemnat a tres anys i mig de presó per l'Audiència Nacional, sentència que va ser confirmada després pel Tribunal Suprem. Una vegada exiliat a Bèlgica, Valtònyc ha estat perseguit sense treva mitjançant les ordres internacionals de detenció que habitualment es cursen contra terroristes o membres del crim organitzat. Naturalment, el seu nom va ser difamat a consciència per la premsa nacionalista espanyola, i Valtònyc fins i tot va haver de patir en la distància, des de l'exili, la mort de sa mare, Antònia Beltran. Tot aquest acarnissament contra un jove que havia escrit unes cançons de les quals el màxim que es pot dir és que tenen un to irreverent i, si es vol, barroer. Però res més (el rap, per altra banda, gairebé exigeix, com a gènere, aquest tipus de retòrica).
Les cançons de Valtònyc poden ser grolleres, però s'adeqüen sens dubte al normal exercici del dret a la llibertat d'expressió. Per contra, i ja que el paral·lelisme amb el seu suposat injuriat ve servit per la mateixa actualitat, que un cap d'estat defraudi la Hisenda del seu país i que hi torni com un heroi dos anys després d'haver-ne fugit per eludir l'acció de la justícia, no és groller, sinó directament obscè. (És molt interessant, per cert, l'ús de termes com “fugit” o “exiliat” per part de la premsa madrilenya: per a ells, Valtònyc o els líders catalans són fugats, mentre que Joan Carles de Borbó és un rei exiliat al qual devem la democràcia). Aquesta comparació —simple, però no demagògica—, i l'alegre desimboltura amb què el partit més important del sistema polític espanyol segueix col·leccionant no ja escàndols, sinó sentències per corrupció, sense que passi res en particular, donen una idea prou clara de la qualitat d'aquesta democràcia. Valtònyc és, per fi, un ciutadà europeu lliure (tot i que hi ha pocs dubtes que, si torna a trepitjar territori espanyol, serà detingut). Espanya, per contra, és formalment una democràcia, però també és un país presoner d'un patriotisme caspós i absurd, producte d'un nacionalisme sustentat en una corrupció sistèmica que ho deteriora tot i que fa quasi impossibles els avenços.
