Valtònyc: el poder d’un ‘bufó’

Diuen que una persona pot marcar la diferència, i que totes les persones ho hauríem d’intentar. Llegeixo la notícia que diu que el Tribunal Constitucional de Bèlgica ha tombat la llei belga d’injúries a la Corona perquè és contrària a la llibertat d’expressió. Tot i que la decisió final sobre l’extradició del cantant Josep Miquel Arenas, Valtònyc, estigui en mans del Tribunal d’Apel·lació de Gant, el Constitucional d’aquest país ha tombat la llei d’injúries contra la Corona arran del cas del raper mallorquí. I si això no és una diferència aconseguida per una persona, que algú m’ho expliqui.

Per a mi, hi ha dues preguntes interessants pel que fa al cas concret, als possibles límits de la llibertat d’expressió en general, i de la creació artística en específic. Les preguntes sobre la Corona me les reservo, si més no fins que a Espanya s’estudiï l’anacronisme de certes lleis.

La primera pregunta és si, com a creadores, tenim el dret de parlar de qualsevol tema. La segona és sobre qui pot dipositar les preguntes, crítiques o qüestionaments. A priori no tinc la resposta a cap de les dues preguntes, però sospito que la resposta de la segona aclareix la primera. M’explico.

Fa un temps parlava amb una col·lega sobre l’humor que es crea sobre certs col·lectius. Ella deia que l’humor sempre s’ha de pensar en vertical. És a dir, si pensem que com a éssers humans podem ser objecte de certes opressions, l’humor que hauríem d’exercir seria aquell que versa sobre les persones o col·lectius que tenen menys opressions que nosaltres. Per exemple, si ets una persona caucàsica, físicament normativa, de classe alta... la veritat és que et queden poques persones de les quals riure’t. El mateix passa amb les crítiques (i de fet passa amb els delictes): hi ha atenuants que determinen si aquells actes punibles són més o menys greus. Des d’aquesta perspectiva, el jerarca principal d’una estructura hauria de ser la figura a qui més podem criticar.

Aleshores la primera pregunta queda resolta: sí, les creacions haurien de comptar amb la llibertat com un dels seus ingredients. Una altra cosa és allò que èticament defensem dins del context creatiu, i la influència que la creació pugui tenir sobre el pensament de les persones receptores. És a dir, aquí s’apel·la a la responsabilitat individual i als efectes (hipotètics) d’una creació determinada. Si les lletres de Valtònyc haguessin estat un al·legat d’odi contra un col·lectiu travessat per molts eixos d’opressió, us puc assegurar que la meva argumentació seria una altra.

Anem-nos-en a l’extrem. Imaginem que una creació encara pogués tenir l’efecte d’aquella transmissió radiofònica de La guerra dels mons, de 1938. Si això fos possible, una creació que ataqui un col·lectiu o persona vulnerable podria ser molt perillosa, però, en el cas de les monarquies, quin efecte real poden tenir les cançons d’un raper? I encara més: el mateix Constitucional belga afirma que el rei no necessita més protecció que un ciutadà plebeu. I jo afegeixo que és molt probable que fins i tot en necessiti menys.

Per acabar: honor al rei? Si això fos una obra de teatre del Segle d’Or, que és una mica el que sembla, acceptaríem que l’honor és un valor que mereixeria fins i tot duels amb espases per ser esclarit. Però també voldria dir que dins la cort hi hauria un bufó, un que diria al rei les veritats més grans sense pal·liatius, que podria riure’s del rei, dir-li sense embuts tots els errors que comet. El bufó tenia entre els seus objectius recordar als membres de la monarquia que eren éssers humans i no déus infal·libles. Un cop desapareix de la cort la figura d’aquest crític, el tema és que no hi ha ningú que s’atreveixi a criticar el poder.

O no n’hi havia, fins ara.

En el cas de Valtònyc el més interessant és que la crítica va arribar, es va censurar i es va mantenir sense el vistiplau de la Corona. És a dir, ens trobem davant d’un bufó que va per lliure, segons els seus ideals, i que ha mantingut la seva posició malgrat el desgavell que això ha significat. I que, a sobre, ha generat un canvi tangible en la realitat. El poder d’un. I això cal celebrar-ho. Salut per a tots els bufons moderns i el seu riure descarat davant dels més poderosos.