Valorem l’escola més que mai
Cada dia que passa és un èxit. Cada dia que les escoles obren les portes, i els infants omplen els carrers i les places de viles i ciutats per fer el camí de l’escola, és un gran èxit del qual tots ens hauríem de felicitar. I, sobretot, felicitar els equips de mestres de totes les escoles del país que ho donen tot per fer-ho possible. I també els infants, que en gaudeixen, malgrat els confinaments parcials que ens toca complir.
Valorem l’escola més que mai? Potser sí. Després de viure un temps en què les escoles eren tancades, valorem més el que l’escola significa: el valor que suposa en la vida quotidiana dels infants, el valor de les relacions personals que hi troben els adolescents, el valor que permet conciliar feina i família, el valor de l’accés a l’educació i a la cultura per a tots els infants sense excepció.
Vam patir una primavera molt dura i desconcertant. I vam fer tot el que va ser possible per continuar mantenint els vincles entre infants i mestres, i fer efectiu l’acompanyament emocional i l’aprenenatge. Al mes de juny la desescalada va arribar tard i malament. La represa de les activitats de lleure al mes de juliol va demostrar que, malgrat les circumstàncies i les mesures de seguretat, fer casals i campaments era possible, i els infants en van gaudir. A l’estiu ningú sabia com seria la represa de les classes al setembre: instruccions contradictòries, o poc factibles, incertesa sobre els riscos per a la salut i moltes veus alarmistes.
Però les escoles es van posar a treballar, sota una gran pressió, amb imaginació i valentia, perquè els recursos eren els de sempre, escassos i insuficients, i contra tot pronòstic les escoles van obrir. Portem dos mesos de curs i sembla que en faci deu! Els equips de mestres comencen a patir un cansament acumulat provocat per l’estrès de la situació viscuda tots aquests mesos. La pandèmia ha deixat al descobert un sistema educatiu obsolet, ple de mancances, però també ha posat a la llum tot el seu potencial i tot el que és rellevant i té sentit.
En aquest moment no podem fer balanç del que hem guanyat i del que hem perdut, perquè la situació que estem vivint és temporal. Ara hem de veure què és allò a què no volem renunciar i aprofitar les oportunitats que se’ns obren per al futur. Els infants tenen clar per què estimen l’escola. En els treballs que han presentat per fer aquest diari dels infants, marquen la diferència entre aprendre i empollar, i expliquen que ara troben a faltar les abraçades, poder-se barrejar amb nens i nenes d’altres classes, les festes de l’escola, i que valoren els mestres que els acompanyen en el seu creixement.
No hauríem de veure com un retrocés allò que és temporal i que podem recuperar quan la situació ho faci possible. Mentrestant, apartem la queixa i persistim en el que dona sentit a l’escola i a l’educació. Gestionar la incertesa no és senzill: no es tracta de resistir sinó de persistir. Tal com diu David Bueno en el seu darrer llibre, L’art de persistir: si volem avançar per solucionar problemes de manera proactiva cap a la direcció desitjada, pel que fa a la gestió dels canvis i les incerteses, la millor manera és persistir.
Què podem guanyar en aquesta persistència? Una escola basada en les relacions humanes, més connectada amb la natura i amb la vida, amb més ocupació dels espais públics i dels espais naturals com a espais d'aprenentatge, una escola que tracta el coneixement de manera globalitzada, més participativa perquè els infants prenen decisions i que ens empoderi a tots, infants i mestres. Ja ho sabíem, però ara hem vist ben clar que el paper dels mestres és essencial, que no és possible pensar una escola sense uns mestres que promouen les ganes d’aprendre, uns mestres que no van sols sinó que treballen en equip.
Sembla que tothom està d’acord, la comunitat científica i les administracions públiques, que l’escola és un servei essencial, i que en una situació de pandèmia l’últim que s’ha de tancar són les escoles. Tal com diu Maria Antònia Canals: “Tots els nens i les nenes del món necessiten una bona educació, i hi tenen dret, com les plantes necessiten l’aigua. Però són infants i encara no tenen poder per defensar aquest dret. Si no ho fem per ells, qui els defensarà?” El covid posa sobre la taula la necessitat que política i societat es prenguin seriosament l’educació. Si ens creiem el poder de l’educació, segur que en sortim enfortits.
