El valor humà i social de la infermeria
Aquest any 2020 és l’Any Internacional de la Infermera i la Llevadora, coincidint amb el bicentenari del naixement de Florence Nightingale (Florència, 12 de maig de 1820 - Londres, 13 d’agost de 1910), la veritable fundadora de la infermeria moderna, que va transformar la professió en una ciència assistencial, basada en l’educació, la investigació i el mètode científic.
A mitjan segle XIX Florence Nightingale va deixar palès que la pràctica de la infermeria era intrínsecament diferent de la de la ciència mèdica. En aquest marc va definir la funció pròpia i distintiva de la infermera (col·locar el pacient en les millors condicions perquè la natura actuï sobre ell) i va defensar la idea que aquesta professió es basa en el coneixement de les persones i del seu entorn. El 4 de novembre de 1854, Nightingale va arribar a Scutari, una municipalitat d’Istanbul, per tenir cura dels soldats que eren víctimes d’una epidèmia de còlera. La seva relació amb els metges no va ser fàcil, ja que no volien reconèixer l’autoritat d’una simple infermera. A poc a poc, però, va aconseguir imposar-se, aplicant les regles d’higiene i salut, i el resultat va ser una reducció dràstica de la taxa de mortalitat.
Si Florence Nightingale aixequés el cap s’adonaria que el gran llegat que ens va deixar és ben viu en els nostres dies, com es veu en la crisi el covid-19; de ben segur que se sentiria orgullosa dels professionals, sense els quals el món no seria tan humà. Durant setmanes hem vist imatges colpidores dels professionals d’infermeria arreu del món lluitant en primera línia. Aquestes imatges revelen la importància d’aquesta professió en la societat, un dels pilars fonamentals del sistema sanitari.
L’essència de la infermera és tenir cura, una essència que s’ha posat a prova durant aquestes setmanes de crisi del covid-19 quan la infermeria ha hagut d’afrontar la dimensió més dura de l’ésser humà: el patiment, la solitud, la vulnerabilitat i la mort. En aquesta difícil situació, la infermeria ha estat en tots els àmbits assistencials de la salut, des de l’atenció primària fins als serveis més crítics. Han estat presents les vint-i-quatre hores al costat del pacient, perquè és només des d’aquí des d’on es poden descobrir les dimensions profundes que té tenir cura de l’altre: l’esforç personal, professional i emocional que suposa enfrontar-se a les grans preguntes que es fa l’ésser humà davant la malaltia, el sofriment i la mort.
Aquests dies malauradament ens han fet adonar que tots alguna vegada necessitarem una infermera i serà probablement quan menys ens ho esperarem. Com saben molt bé els pacients ingressats aquests dies amb el covid-19, només la persona que acompanya l’altra amb una presència compassiva és capaç d’apaivagar el dolor. Fins m’atreviria a dir que en situacions límit, la infermera és el professional més ben format per acompanyar el dolor i el patiment, entre altres raons perquè és el professional que més pròxim està al pacient. Com deia Carles Capdevila (a qui sempre hem d’agrair la valoració social que ens va fer): “Vaig descobrir que quan la medicina em tractava a trossos eren elles les que més i millor entenien que som persones senceres”.
La crisi del covid-19 ha posat sobre la taula que la infermeria és clau per gestionar i afrontar l’atenció en els diferents àmbits assistencials.
Tots sabem que fa anys que les infermeres reivindiquem el reconeixement social, però també reivindiquem condicions dignes, perquè des que va començar la crisi, l’any 2008, la infermeria ha patit unes retallades sense precedents que encara arrosseguem. Durant aquests darrers anys hem patit la fuga de professionals cap a altres països, i ens caracteritzem per tenir una de les pitjors ràtios d’infermeria d’Europa.
Com va dir Howard Catton, el director executiu del Consell Internacional d’Infermeres: “La visió de l’OMS sobre una salut global millorada només serà una realitat si hi ha una inversió massiva en infermeria”.
