El valor dels docents
The New York TimesImagineu-vos que el vostre fill està a punt de començar quart de primària i li han assignat un professor excel·lent. Aleshores resulta que el professor decideix deixar l'escola. Què hauríeu de fer?
La resposta correcta? Deixar-se portar pel pànic!
Bé, no exactament. Però un estudi recent, fruit d'una recerca que ha fet època, subratlla que la diferència entre un bon i un mal professor dura tota la vida. Els resultats de la recerca indiquen que els alumnes que han tingut un bon professor a quart de primària -als nou o deu anys- compten amb l'1,25% més de probabilitats d'anar a la universitat, i en el cas de les noies l'1,25% menys de probabilitats de quedar-se embarassades a l'adolescència. Quan siguin adults guanyaran una mitjana de 25.000 dòlars més durant tota la vida, que representa un total de 700.000 dòlars per a una classe de mida mitjana. Tot, gràcies a aquest professor excel·lent de quart de primària.
L'estudi, efectuat per economistes de les universitats de Harvard i Colúmbia, considera que si un professor excel·lent decideix plegar, els pares haurien d'organitzar rifes o una col·lecta amb l'objectiu d'oferir-li entre tots una compensació econòmica de 100.000 dòlars perquè es quedés un any més. Això és inversemblant, esclar, però els seus fills n'extraurien uns beneficis que superen de lluny aquest import.
En canvi, un mal professor produeix els mateixos efectes per a l'alumne que fer campana el 40% del curs. Com que no permetem aquesta mena d'absentisme escolar, no s'entén per què hem d'aguantar un ensenyament de baixa qualitat. De fet, l'estudi demostra que els pares haurien de pagar a un mal professor 100.000 dòlars perquè plegués (amb la condició que el substitut tingui un nivell mitjà de qualitat), ja que el mal docent és un llast per als seus fills.
El nostre dubtós sistema educatiu és potser l'amenaça més important a llarg termini per a l'economia i el benestar dels Estats Units, i per això és frustrant que la campanya presidencial presti tan poca atenció a aquest problema. Els candidats fan grans discursos sobre tota mena d'amenaces imaginàries o exagerades, però no tenen en compte la fonamental. Mitt Romney, que després de la seva victòria de dimarts a New Hampshire sembla tenir cada vegada més possibilitats de convertir-se en el candidat republicà, esmenta l'educació només de passada a la seva web. Aquest tema no és objecte de cap debat de fons en les 160 pàgines del seu pla econòmic, Believe In America.
Aquest estudi de què parlem hauria de contribuir a fer de l'educació un tema de debat prioritari a escala nacional, ja que no sols en subratlla la importància sinó que també ens indica com podríem millorar els centres escolars. Hi ha una resposta fonamental: més professors de qualitat. O dit d'una altra manera, menys professors dolents. La mesura més evident és més sou per als professors bons i més acomiadaments per als ineficaços.
Una de les paradoxes del debat sobre la reforma educativa és que els sindicats dels docents s'oposen a fer-lo girar entorn de la qualitat del professorat; en canvi, posen l'accent en la importància de la família, davant de la qual el professor no pot fer gran cosa.
Com he dit sovint, necessitem mesures per eradicar la pobresa, sobretot programes educatius per als nens més petits. Però ara hi ha proves aclaparadores que demostren que, fins i tot en una escola lúgubre situada en un entorn d'extrema pobresa, hi ha professors que exerceixen una influència molt més elevada en els seus alumnes que els de l'aula del costat. Segons els investigadors, tres anys consecutius de dades corresponents a les proves dels alumnes -el valor afegit constituït per la diferència entre les puntuacions obtingudes pels alumnes al començament del curs i les del final- ofereixen molta informació sobre el rendiment del professor.
Aquest estudi, efectuat per Raj Chetty i John N. Friedman, de la Universitat de Harvard, i Jonah E. Rockoff, de la Universitat de Colúmbia, té molt prestigi perquè es basa en una enorme base de dades d'1 milió d'alumnes, dels qual s'ha fet un seguiment des de quart de primària fins a l'edat adulta. El blog de l'Albert Shanker Institute, mantingut per l'American Federation of Teachers, ha elogiat l'estudi, que considera "una de les anàlisis més profundes, importants i interessants que s'han fet en molt de temps sobre aquest tema", tot i que adverteix que no se n'han de treure conclusions de tipus polític -com les que jo estic exposant.
El que destacava en aquest estudi eren les diferències entre els docents. Els professors excel·lents no sols feien pujar considerablement les notes obtingudes a les proves, sinó que també deixaven els alumnes amb més bones perspectives per a la vida. Un professor excel·lent -és a dir, un que és millor que el 84% de col·legues- durant un únic curs, entre quart de primària i el final de la secundària obligatòria, dóna com a resultat uns alumnes que guanyen gairebé un 1% més als 28 anys.
Imaginem que poguéssim substituir el 5% dels pitjors professors per docents amb un nivell mitjà de qualitat. Els tres economistes van descobrir que tots els alumnes de l'aula guanyarien un import addicional acumulat al llarg de la vida de 52.000 dòlars. Això vol dir més d'1,4 milió de dòlars per a tota l'aula.
Hi ha republicans que creuen que la intervenció del govern federal en l'educació fa olor de socialisme. Ben al contrari, les escoles representen una freda inversió empresarial en el nostre futur econòmic. I cada vegada tenim proves més tangibles de les reformes que hi poden ajudar: l'avaluació del professorat a partir del rendiment dels alumnes, uns salaris millors i més prestigi per als bons professors i l'acomiadament dels docents poc eficaços. Aquest, i no els focs d'artifici que avui dia passen per política, és el debat que hauríem de mantenir a tot el país.