És curiosa la campanya que fan els candidats del PSC, Jaume Collboni, i de Trias per Barcelona (no exactament el de Junts), Xavier Trias. Actualitzen i tornen a posar en funcionament allò que en els anys noranta es va anomenar la sociovergència, una manera de designar l'entramat d'interessos comuns (lluites compartides) que unien els partits aleshores sistèmics de Catalunya, Convergència (o CiU) i el PSC. Ara també en són, de sistèmics, socialistes i convergents, per bé que l'escenari, i les sigles, s'ha mogut substancialment. Convergència, o CiU, ja no existeix com a partit polític, però sí com a esperit: és una de les ànimes que es disputen l'espai convergent, en rivalitat amb una altra que es presenta com a independentista però que és bàsicament de caràcter populista i antipolític. A més d'això, el sistema ha fet sistèmiques —valgui la redundància— altres formacions: ERC, que ha passat de representar una minoria independentista de centreesquerra a convertir-se en una força socialdemòcrata tradicional; els comuns, que s'han encarregat de rebaixar el llegat ideològic del PSUC (després d'haver passat pels filtres de múltiples reencarnacions) als paràmetres definits pel neoliberalisme que se suposa que ataquen, o la CUP, que representen un esperit revolucionari també adaptat als temps de la impostura i els missatges a les xarxes. Tots aquests s'han incorporat al sistema, de manera que l'espai de l'alternativa antisistema ha quedat quasi tot a disposició de l'extrema dreta; és per això que Vox, i altres invents de la ultradreta, desperta simpaties sobretot entre el jovent.
En tot cas, tanmateix sembla que Collboni i Trias s'esforcin a representar la vella i bona sociovergència, l'autèntic esperit d'uns bons temps que (com passa sempre amb els bons temps) en realitat no varen existir i són més aviat el producte d'una nostàlgia mal entesa. Mal entesa però ben administrada per alguns mitjans que sense cap dissimulació encarreguen enquestes que donen empats, i encara triples empats, que forcin els percentatges a anar en la direcció desitjada. La grandiloqüència d'alguns titulars, i també d'algunes consignes, contrasten amb la realitat de dos candidats que eludeixen la pregunta de si es farien alcaldes l'un a l'altre. La resposta és que sí que ho farien, i que de fet són allà justament per fer-ho.
La repesca sociovergent és l'aposta per a aquests comicis dels mateixos que, a la convocatòria anterior, van propulsar a so de bombo i platerets la candidatura de Manuel Valls, convençuts que havien trobat el remei a tots els problemes. A tots els seus problemes, si més no. La història del tal Valls va ser encara més extravagant del que fins i tot els seus detractors ens podíem imaginar, i va servir per acabar fent batlessa, de nou, Ada Colau, com a mal menor per no tenir un alcalde independentista, Ernest Maragall (d'aquest independentisme socialdemòcrata que dèiem, però tot i així els semblava insuportable). Ves que la nova aposta (bé, nova no és la paraula) no els dugui a repetir un resultat semblant.
