La guerra a Ucraïna és un repte per a Europa i Occident en conjunt, també de cara als fonaments morals de la democràcia liberal com a política dels drets humans. Entre altres coses, la Unió Europea ha complert amb un dels efectes col·laterals de totes les guerres, com solen anomenar-se els danys causats a les víctimes civils: els refugiats. Des de començaments del 2022, són milions els refugiats ucraïnesos que han arribat als països de la Unió Europea, la major part a través de la frontera entre Ucraïna i Polònia. Han estat degudament acollits, assegurant-los amb celeritat els requisits per a la seva inserció, amb permís de treball i tot. Així que això de “No hi cabem” no val.
No obstant, pocs mesos abans i no gaire lluny, a la mateixa frontera oriental de Polònia, el panorama que se'ns va oferir va ser molt diferent. Van començar a arribar-hi onades de refugiats i la resposta de les autoritats poloneses va ser un rebuig inflexible. La diferència rau en el fet que aquests eren refugiats d'un altre color de pell i d'una altra religió. És veritat que la Unió Europea va enviar ajuda humanitària per a aquests refugiats, però, al mateix temps, va desemborsar una quantitat gairebé vint vegades més gran per ajudar el govern polonès a tancar-los el pas a la frontera. És més, Varsòvia va construir una tanca fronterera de 186 quilòmetres i cinc metres i mig d'alçada. Indirectament, si més no, una part de l'ajuda europea per a la seguretat fronterera va anar a parar a aquesta obra.
Però aquesta no és l'única tanca a les fronteres entre la Unió Europea i el món extracomunitari. També s'aixequen als països bàltics, a Hongria, a Àustria, a Eslovènia, a Bulgària… i a Espanya, que fins i tot deu haver servit de precedent. I tot indica que es multiplicaran, gràcies a la recent decisió de Brussel·les de finançar-les. Però no es tracta només de tanques i murs. Hi ha també deportacions extramurs, com, per exemple, la dels deportats per la Unió Europea a camps de refugiats a Turquia, una pràctica que incompleix una sèrie de convencions o tractats internacionals sobre els drets humans, atès el tipus de règim que té aquest país. Sense esmentar els innombrables i ben coneguts drames de la Mediterrània i la complicitat de la Unió Europea amb les autoritats i altres agències tèrboles de Líbia per frenar l'arribada de les pasteres. I refugiats no només ho són els que fugen de les guerres, sinó també els que fugen de la pobresa extrema... I, per tornar al cas espanyol i a les tanques, precisament quan el govern respectiu es dedicava a acollir humanament els refugiats d'Ucraïna (hi cabem, oi?), es va produir la matança de Nador, davant la qual el discurs justificatiu d'aquest govern ha estat deplorable.
Cap a finals de l'any passat, el Parlament Europeu es va veure involucrat en un gran escàndol de corrupció. El 6 de desembre em trobava a Albània i vaig ser convidat a una tertúlia organitzada per l'ambaixada d'Espanya en cooperació amb algunes entitats locals de la societat civil, el mateix dia que, en un lloc proper, se celebrava la cimera de la Unió Europea sobre la integració futura dels Balcans Occidentals. El tema que em van proposar per a la nostra tertúlia era què pot aprendre la Unió Europea d'Albània (sí, ho heu llegit bé). Vaig pensar que, més que no pas dels aspectes positius, la Unió Europea podria aprendre dels aspectes negatius d'Albània. Els seus problemes són, en gran part, els mateixos que els dels països de la UE, amb la diferència que, al meu petit país d'origen, apareixen molt més clarament perquè són més grans, com augmentats en un microscopi. Podria funcionar també com a mirall: se'm va acudir que, quan Brussel·les sermoneja el govern albanès sobre els problemes que el seu país ha de superar, podria sentir en les seves pròpies paraules un de te fabula narratur i aplicar-se la seva pròpia lliçó. Una de les qüestions més greus d'Albània és la corrupció. Doncs en això estem. Pocs dies després, esclata el Qatargate. Posem, per exemple, que els dèspotes dels hidrocarburs podrien (i tant!) fer inclinar les polítiques mediambientals europees en el sentit dels seus simples interessos. Sembla que, per una banda, patim la síndrome de l'avançada d'uns bàrbars imaginaris i aixequem tanques perquè no ens envaeixin i no destrossin la civilització, i, per l'altra, obrim sigil·losament alguna porta (gate en anglès, per cert) als bàrbars de debò.
