Valle-Inclán, desbordat

El sempre fèrtil territori de la dreta espanyola s’ha mostrat, aquestes darreres setmanes, especialment fecund en situacions i espectacles esperpèntics, dignes de la ploma de Valle-Inclán.

A Àvila, el 19 de juliol, en un acte organitzat pel PP i presidit per Pablo Casado, ressorgí de les profunditats de l’oblit Ignacio Camuñas Solís, àlies Nacho de Noche. Es tracta d’un dels personatges més frívols i insubstancials de la Transició, pretès liberal al capdavant d’un Partido Demócrata Popular d’aquesta filiació (que no s’ha de confondre amb l’homònim i posterior  d’Óscar Alzaga, democristià), però que aviat buscà l’aixopluc de falangistes en el poder com Rodolfo Martín Villa o Adolfo Suárez, s’integrà a la UCD i, gràcies a això, esdevingué ministre entre el 1977 i el 1979. Després la política (afortunada ella!) el va perdre de vista, tret d’un breu festeig amb Vox el 2014.

Avui octogenari, i potser de resultes dels seus excessos nocturns dels anys 1970, el senyor Camuñas delira. I, a la ciutat de santa Teresa, digué que “si hay un responsable de la Guerra Civil, directamente es el Gobierno de la República. Un golpe de Estado no es lo que ocurrió en 1936. Creo que es mejor olvidar el pasado y no seguir pretendiendo que la derecha es la culpable del 36 y de la Guerra Civil. Eso es mentira”. Tot això ho va afirmar davant el silenci i la mirada aquiescent del líder de l’oposició i aspirant a la presidència del govern espanyol. 

Una setmana després, tal vegada impressionat per la formidable lliçó d’història que havia impartit Nacho Camuñas al seu costat, va ser el mateix Casado qui volgué exhibir l’acreditat bagatge acadèmic que l’adorna i dictar doctrina en matèria... de filologia romànica. L’esdeveniment es produí a Palma, en un altre acte de partit, i el número u del PP hi establí, com saben, que a les Balears no es parla català, sinó “mallorquín, menorquín, ibicenco y formenterés”. El públic, entregat, l’ovacionà com si acabés de formular, en primícia mundial, la teoria de la relativitat.

Per últim, dijous passat el jutge instructor de l’Audiencia Nacional, Manuel García-Castellón, resolgué enviar a judici Jorge Fernández Díaz i la seva cúpula política i policial al ministeri de l’Interior, com a màxims responsables de l’operació Kitchen. Pablo Casado reaccionà desentenent-se de tot l’afer, al·ludí a Fernández Díaz com a un empestat i donà a entendre que pràcticament no el coneixia.

I bé, si el senyor Casado no coneix Fernández Díaz, jo sí, i des de fa més de trenta anys. I d’entrada trobo que aquest repudi de l’exministre ara processat és, per part del líder del PP, una mostra de desagraïment i/o d’ignorància greus. Perquè sense Jorge Fernández, el seu germà Alberto i la xarxa de lleialtats político-personals que van teixir per barris i comarques (allò que fou anomenat el fernandisme), és molt probable que Alianza Popular-Partit Popular hagués desaparegut de Catalunya al llarg dels anys 1980, i això hagués fet gairebé impossible l’arribada a la Moncloa d’Aznar i, més endavant, de Rajoy.

Dit això, i des d’aquella coneixença personal a què abans m’he referit, no puc evitar de veure en l’epíleg de la biografia de Jorge Fernández Díaz una barreja de sainet, o d’esperpent, i de tragèdia grega. Des que experimentà la seva sobtada conversió a l’integrisme catòlic més desinhibit, en Jorge ha donat peu a nombroses burles (l’àngel de la guarda –de nom Marcelo– que l’ajudava a aparcar, les Mares de Déu investides comissàries de la policia, les suposades confidències del Papa emèrit sobre les intrigues del dimoni contra Espanya...). Tanmateix –diguin-me ingenu– sempre vaig pensar que el gran dels Fernández Díaz se la creia, la pròpia conversió. Encara recordo, el 2008, l’íntima satisfacció amb què em deia: “Joan, jo ara peregrino cada any a Terra Santa. L’any passat, dues vegades!”

Si la meva percepció no és errònia, si Jorge Fernández és de veritat un born again Christian, aleshores, quin final més patètic! Primer, el 2016, la filtració de les seves converses ministerials amb Daniel de Alfonso (“Esto, la fiscalía te lo afina”) sobre maniobres policíaco-judicials irregulars per perjudicar l’independentisme català. Després, les actuacions parapolicials, amb ús de fons reservats i funcionaris públics, de cara a neutralitzar l’amenaça que Luis Bárcenas representava per a la cúpula del PP i per al govern de Mariano Rajoy.

Tot i que, en servir els superiors interessos d’Espanya, l’operació Catalunya no tingué conseqüències judicials, la Kitchen sí que farà seure Jorge Fernández al banc dels acusats. En qualsevol cas, i des del punt de vista de la moral catòlica, mentir, robar (utilitzar fraudulentament recursos públics per a finalitats impròpies), abusar de les pròpies funcions, ¿no són pecats molt greus, fins i tot si es cometen per preservar la unidad nacional o per protegir Mariano Rajoy, a qui en Jorge li deu políticament els millors anys de la seva carrera? L’àngel Marcelo, les Mares de Déu de la seva devoció, ¿no li feien cap retret?