De valents i covards
El dilluns 16 de desembre, i en el curs d’una discreta reunió de la junta directiva provincial celebrada a Palamós, el senyor Josep Enric Millo i Rocher dimití de la presidència del PP a Girona després d’onze anys en el càrrec. El secretari general del PP a Catalunya, Daniel Serrano, li expressà l’agraïment de l’organització per la “missió acomplerta”, pel “magnífic treball al capdavant del partit a Girona”.
Magnífic? Examinem-ho amb algun detall, perquè la retòrica partidista sol ser molt enganyosa. Quan Millo assumí la presidència provincial, el 2008, i com a conseqüència dels resultats del bienni anterior, el PP havia recollit 19.582 vots a les eleccions catalanes del 2006 (un 7,18%), traduïts en un escó. A les municipals del 2007, el total de vots a la demarcació fou de 12.983 (un 4,35%), que li valgueren 19 regidors. I a les generals del 2008 el partit de Rajoy seduí fins a 40.722 votants gironins (un 12,2%), tanmateix insuficients per a aconseguir un diputat al Congrés.
Si aquest era el patrimoni socioelectoral que Enric Millo heretà dels seus predecessors, vegem ara quin ha deixat a la seva successora, la figuerenca Maria Àngels Olmedo. En els darrers comicis al Parlament de Catalunya, els del desembre del 2017 –i per molt que Millo fos aleshores el virrei del 155– el PP aplegà a Girona 11.646 paperetes (un 2,85%) i zero escons. A les municipals del passat mes de maig, l’enfonsament va ser abismal: 993 vots en tota la província (un 0,3%, 123 menys que Vox) i tres regidors. I a les generals del recent 10-N, superats també per Vox, els populars gironins no van passar dels 17.315 sufragis, un 4,9%, a sideral distància de la representació parlamentària. En resum, el “magnífic treball” de Millo ha consistit a deixar el PP de Girona pràcticament sense presència institucional, i reduir-ne la quota de vots a molt menys de la meitat. Enhorabona.
Impàvid davant d’aquesta realitat irrefutable –ja sabem que el descobridor de la trampa del Fairy no es posa vermell fàcilment–, el senyor Millo s’acomiadà dient que havia estat “un honor” haver presidit “un partit de gent valenta”. I sí, no hi ha cap raó objectiva per dubtar de la valentia dels militants, simpatitzants i votants del PP a Girona; en tot cas, podríem discutir la seva fidelitat a les sigles, perquè no són pocs els que, durant la darrera dècada, han desertat en direcció a Ciutadans i, últimament, cap a Vox. En canvi, tenim tots els motius del món per posar en qüestió que Enric Millo formi part d’aquella “gent valenta” que va presidir durant onze anys i a la qual ha portat a la ruïna electoral i la marginalitat política.
En efecte, la gent del PP gironí, tot i que amb tendència a minvar en nombre, ha continuat residint en els seus domicilis de sempre, i guanyant-se la vida en les seves feines habituals. En un ambient poc propici, sí; tan poc com el que troben els veïns independentistes en determinats barris de la Catalunya metropolitana, i molt menys hostil del que trobarien uns catalans d’estelada si fessin públiques les seves idees en qualsevol ciutat espanyola. En tot cas, sense cap assetjament significatiu, ni cap violència, ni cap dramatisme. Sortir al carrer i veure’l ple de llaços grocs pot desagradar, però no és violència, sinó llibertat d’expressió i reflex d’un estat d’opinió molt majoritari. Acceptar-ho no suposa cap heroïcitat; és l’actitud pròpia d’un demòcrata.
Així que el 19 de juny del 2018 cessà com a delegado del Gobierno arrossegat per la caiguda de Rajoy i Sáenz de Santamaría, el panegirista de l’actuació policial de l’1-O optà per una via ben diferent de la dels seus valents correligionaris gironins. En lloc de posar-se a buscar feina –no dic que fos fàcil, després de vint-i-set anys vivint de càrrecs públics–, i assumir la impopularitat del seu paper com a rostre visible del poder central durant el convuls bienni 2016-2018, i entomar la possibilitat d’una pintada hostil o d’un crit de “botifler!” a la seva Girona d’adopció, el senyor Millo resolgué coronar la pròpia trajectòria servil amb un testimoni patètic durant el judici al Suprem, i després obtenir la protecció del PP en agraïment pels serveis prestats. Encara que això l’obligués a canviar ja no de domicili, sinó de nom: avui és “J. Enrique Millo”, segons la seva web personal.
Com que el PP, amb Cs i Vox, controlava la Junta d'Andalusia, la menjadora va ser la secretaria d’Acció Exterior d’aquesta administració. Si hagués seguit governant Susana Díaz, potser Núñez Feijóo l’hauria fet responsable de la promoció internacional del pulpo a feira, la gaita i la muñeira. El cas era tenir una bona nòmina pública i allunyar-se dels efectes de la seva nefasta gestió catalana.
No, quan Millo parla de “gent valenta”, és clar que no s’està mirant al mirall.
