Moltes vegades sents a dir de tal o tal altra persona que “és molt valenta”, per indicar que, d’alguna manera, lluita contra les adversitats. Sempre penso que es diu una mica per dir. I sempre penso, com que soc tan, tan, tan complagudament covarda, que la valentia es valora massa.
Però aquests dies, escoltant el podcast de la Corinna (mare meva, em costa molt escriure podcast i no pas poscat!), sí que penso que ella, juntament amb la Bárbara Rey, són la definició de valentes. S’ha de ser valenta per ser l’amant del rei d’Espanya i gravar-lo “per si de cas”, en una època en què la seva impunitat era total. Es veu que en aquest podcast (poscat) la Corinna parla d’una noia, també amant d’ell, embarassada, que va “caure” pel balcó. S’ha de ser molt valenta per aconseguir treure-li diners a canvi de silenci, en una època en què sembla que el silenci de qualsevol amant es podia garantir de qualsevol manera. S’ha de ser molt valenta per desafiar, com es pugui, una xarxa de guardaespatlles i membres dels serveis secrets. Mai no es va queixar, esclar, la reina Sofia, que es veu que era tan “professional”. I no parlo d’una queixa moral, perquè ella, acceptant aquest matrimoni, es convertia en una mercaderia, no pas en un subjecte, i no podia aspirar, esclar, a allò que donem per suposat els plebeus quan ens unim: el desig, l’amor, les rialles i la pelleringa. Parlo d’una queixa ètica. Què estava fent, aquest home, amb la seva inviolabilitat? Cometia delictes? Demanava que els cometessin? Alguna pobra amant va patir por, extorsió, danys?
Sí, realment. Que valenta la Bárbara Rey, que va assegurar-se un necessari xantatge, en lloc de patir per si la feien callar. Que valenta la Bárbara Rey, la que havia fet de domadora d’elefants (esclar que ell, en canvi, els elefants els matava).
