Circulant per Connecticut Avenue, anant cap a una cita, sento el butlletí de la ràdio pública americana, NPR. La primera notícia són les eleccions. La segona són “les inundacions que han afectat el sud-est d’Espanya, que han causat més de dos-cents morts però s’espera que la xifra de víctimes pugui augmentar atès el nombre de desapareguts. Es creu que encara hi ha cossos de víctimes dins els cotxes atrapats a les riuades, perquè els conductors no van rebre cap alerta”.
Quan parlen de casa a les notícies d’un altre país i és a causa d’una desgràcia, és com si estiguessin parlant de tu. I et colpeja cada detall que fan servir per fer la notícia més llaminera a les orelles d’un públic físicament distant i emocionalment acostumat que l’amanida informativa diària vingui amb la seva ració de morts. O sigui, com nosaltres quan parlen de qualsevol indret llunyà.
I, a més, he tingut un déjà-vu. Circulant per la mateixa avinguda una nit de juny del 2010, vaig saltar del seient al sentir que la primera notícia era la de l’atropellament mortal de dotze persones que travessaven la via del tren a Castelldefels, “a prop de Barcelona”. Recordo que van explicar que el tren no havia pogut frenar a temps i que el maquinista només havia pogut fer sonar el clàxon.
I després ve una altra notícia que no té res a veure, però tu ja no la sents, perquè et sents emocionalment a prop de tanta gent que les autoritats no van protegir adequadament.
