Em trobo en una situació que imagino comuna a tots els que escriuen articles d’opinió a data fixa: no tenir prou coneixement expert sobre un esdeveniment recent però, alhora, no poder pensar en altra cosa. Em passa amb la tragèdia de València. I d’aquí que aquest sigui el tema d’avui.
1. Passat. És segur que alguns aspectes del que ha passat a València haurien estat diferents sense l’escalfament global. Però no la seva essència. Les nostres conques mediterrànies són propenses a les riuades de tardor que, de tant en tant, provoquen grans catàstrofes, conseqüència d’una combinació de pluges extremes, d’una realitat física amb molt de desordre i manca de previsió, de decisions poc encertades en la gestió de l’emergència i, també, de la mala sort. Jo tinc memòria de la inundació de València del 1957 –oficialment 85 morts, però devien ser més– i de la del Vallès de setembre del 1962, que vaig viure de voluntari. Recordo l’estadi de Montjuïc ple de famílies a qui l’aiguat s'havia endut llars edificades sobre sòl que era barat perquè podia passar el que va passar. També fotos familiars en el fang de les rieres de Rubí. No vaig veure víctimes mortals –ens devien enviar a treballar a un lloc poc problemàtic– però n’hi va haver, es calcula, entre sis-centes i mil. Va ser horrorós, com a València ara.
2. Present. Les societats humanes són ben conscients que els desastres naturals són possibles. La tipologia està ben establerta perquè, amb freqüències diferents, són recurrents. I, per tant, les societats ben organitzades tenen polítiques de previsió envers aquests. Quina és l’actitud adient envers els desastres naturals de baixa freqüència i potencialment devastadors? Doncs la que es derivi de l'objectiu de preservar vides. Salvar patrimoni –no em refereixo al culturalment emblemàtic– no és, per si mateix, tan important. Aquest es pot tractar per la metodologia habitual de les assegurances. Els grans desastres són poc freqüents. I, per tant, les primes, cobertes explícitament per damnificats potencials o implícitament per governs, són socialment manejables. L’objectiu de salvar vides es desplega per dues vies: les infraestructures i les tècniques de previsió de la imminència del desastre. Si aquestes són bones es poden preparar plans d’evacuació (o de confinament). Si no ho són és indispensable bastir infraestructures físiques –que poden ser molt costoses– i normes legals amb la capacitat d’assegurar la supervivència si es produeix el desastre. Un cas en què la previsió d’imminència és encara pràcticament inexistent és la sismicitat. Per això la diferència entre els sismes que produeixen moltes víctimes i els que en produeixen poques no és la intensitat sinó els codis d’edificabilitat i les infraestructures. En canvi, en àmbits com el de la predicció d'erupcions volcàniques i, sobretot, el de la predicció climatològica els avenços han estat extraordinaris. Avui en dia la combinació de les estimacions meteorològiques de base científica amb una actitud prudent de les autoritats polítiques a l’hora de prendre decisions hauria d’assegurar que la immensa majoria de grans aiguats tinguin un cost baix o inexistent en termes de vides humanes. Clarifico que no estic implicant que les infraestructures o les regulacions urbanístiques no siguin necessàries. Ho són perquè –i aquí el canvi climàtic hi incideix– també tenim desastres naturals d’intensitat mitjana i més freqüents i per a aquests és millor, i més econòmic, disposar d’infraestructures i habitatges que els resisteixin i que permetin viure sense ensurts constants.
3. Futur. Les societats que funcionen aprenen de les seves experiències. Això és particularment important en el cas dels grans desastres perquè, naturalment, en aquests no tenim marge per experimentar sobre el terreny. I com que les experiències són, afortunadament, poques, no en podem desaprofitar cap. Convindria doncs constituir una comissió d’investigació independent, i d’un alt nivell tècnic, que en un termini no gaire llarg analitzi a fons el que ha passat i en presenti un informe amb recomanacions per al futur. És clar que la vida i el debat polític no cessaran mentre la comissió fa la seva feina. És consubstancial a una societat democràtica, com ho és el retiment de comptes. Però seria un senyal d’immaduresa que les tensions polítiques n'impedissin la formació o ofeguessin la bona feina que una comissió d’alt nivell pot dur a terme per garantir que el que vivim avui no es repeteixi mai més.
