València: èpica, tragèdia, raons

És greu que s'escanyi l'ensenyament públic obligatori valencià i és una vergonya que es faci mentre tinguin al Govern més corruptes que polítics. Però no fotem: l'Espanya d'avui no és la de Companys ni la de Puig Antich, com es repeteix a les xarxes socials. De fet, tantes tesis i novel·les i pel·lícules sobre la guerra i la postguerra haurien d'ajudar-nos a distingir on som amb uns esquemes un pèl més elaborats. A intuir, per exemple, per què a les últimes autonòmiques valencianes uns imputats van arrasar amb 1.211.112 vots i Compromís només va treure'n 176.213. O per què la seva oposició socialista és més inútil que la d'Itàlia. O per què al País Valencià i a les Illes la dreta és més dreta i l'esquerra més esquerra que al Principat, on la qüestió nacional ens aglutina més al centre.

Però no, mola més encetar un aquelarre de consignes sobre els grisos i fer articles en què només hi falta l'Heroica de fons: Ja ho saben. Punt. Explicar amb frases curtes que ve la pasma. Punt. Per comunicar tensió. Sé que sortir a votar cada quatre anys és poc heroic i que anem faltats d'èpica. A més, estar en minoria ens accentua la impotència i per a més inri les necessitats poètiques. Però és estèril col·locar arengues allà on calen explicacions i és vergonyós qualificar el que ha passat a València de tragèdia. Sabeu què els hi passa als que han patit una tragèdia? Que callen per sempre més perquè en tenen un record massa dolorós. Pregunteu a l'àvia què és veure un fill afamat o a l'avi què van fer-li a la Model. Entre callar pel trauma com ells i bramar collonades com nosaltres, ens hauríem d'explicar. Explicar, d'entrada, per què un vot dels nostres té més valor que set vots dels populars. Però per això, esclar, caldran més llums i menys sumar-se a aquesta èpica d'amic i enemic entre cavernícola i pornogràfica.