Som en dies de padrins estressats i és que la mona entra amb calçador en aquest no parar de la Setmana Santa. Però el padrí és, o era, molt més que això: era un pare davant Déu, un godfather gens mafiós que seia a la banqueta disposat a sortir al camp si el fillol quedava orfe. Una eventualitat gens remota quan l'esperança de vida era de 40 anys. I amb els joves carregats de fills, els primers a qui queia el mort -vull dir el nounat- eren els avis.
Això fa que padrí i padrina, per a alguns dialectes, sigui sinònim d' avi , que ho és de vell . Doble eufemisme que tenyeix de sentiments la por i el rebuig que ens inspira la decadència. I així com en fadrí hi conflueixen solter i jove ; en padrí ho fan avi i vell . Ja ho diu la dita: "Qui no treballa de fadrí, treballa quan és padrí". Esclar que en això dels eufemismes els nostres besavis eren uns aficionats: mai se'ls hauria acudit parlar de singles o de la quarta edat.
Potser perquè en un món masclista qui protegia era l'home, parlem de padrina i no de madrina , com fa el castellà. El protagonisme s'invertia a l'hora de donar el pit. Per això el didot i la padrina eren tan entranyables com secundaris. Tant ho devia ser, d'entranyable, la padrina, que la feien servir d'esquer per agafar un nen d'una orella i estirar-lo. D'aquí ve "fer veure la padrina". Formava part d'aquell sadisme tan de l'època, antítesi de la sobreprotecció actual, que feia dir a les mares quan un fill es feia mal: "Torna-hi!"