Si tot va bé, el dia 20 d’octubre aniré a veure Mar i cel. No serà la primera vegada que veuré el musical, com segurament molts dels que m'esteu llegint. En el meu cas, hi vaig anar quan el van estrenar, l’any 1988; hi vaig tornar amb els meus fills quan eren petits, l’any 2004, i ara hi torno amb els companys de la coral on canto.
Abans que aquesta última versió del mític musical de Dagoll Dagom arribés als escenaris, ja s’havien venut cent cinquanta mil entrades anticipades, que es diu aviat. Sembla que el país sencer vulgui acomiadar-se d’aquest espectacle que ens va fer sentir orgullosos del teatre català. Hi pensava la setmana passada, un dia que tornant a casa en metro vaig veure una noia dreta al meu davant que duia una bossa de roba estampada amb la frase “Les veles s’inflaran”.
Però aquella mateixa nit vaig sentir a la tele que la funció d’aquell dia s’havia hagut de suspendre perquè el famós vaixell que ens va impressionar tant la primera vegada s’havia espatllat.
Sé que pot passar i que no és tan greu (tot i que els que eren al teatre es devien sentir molt desafortunats). Però el que vull compartir amb vosaltres avui és que, en sentir la notícia, vaig sentir una mena de pessic a la boca de l’estómac. Com si aquest incident fos significatiu d’alguna cosa més.
De sobte, vaig pensar que, potser, tornant al teatre per sentir cantar aquell eufòric “Les veles s’inflaran / el vent ens portarà / com un cavall desbocat per les ones”, el que desitjàvem tots plegats era tornar enrere i, per una estona, oblidar-nos de la davallada que vivim en diversos aspectes com a país.
En el terreny polític no cal entretenir-s’hi gaire: un gran projecte de país, el més important que havíem viscut, va acabar encallant la nau contra les roques i encara en vivim la ressaca. Un dels partits independentistes que comandaven la travessia, hereu d’unes sigles històriques, s’està desintegrant davant dels nostres ulls estupefactes. I ho fa després d’haver aconseguit governar la Generalitat.
En l’àmbit de la llengua, acabem de conèixer les dades més dramàtiques que hem tingut mai: el català ha tocat fons a Barcelona i només un 36% dels seus habitants el parlen de manera habitual. L’any 1989 –un any després que s’estrenés Mar i cel–, el 49% dels barcelonins escollien el català com a llengua habitual.
Parlin català o castellà, els joves barcelonins ho tenen molt magre per continuar vivint a la seva ciutat quan s’independitzen. Si és que poden arribar a fer-ho. El dret a un habitatge digne, teòricament un dels pilars d’aquesta societat que anomenem del benestar, ha deixat d’existir.
Fins i tot el Barça –i ho dic jo, que no tinc cap interès pel futbol– ha passat una època apagadíssima, i ara els culers s’arrapen a l’esperança que els donen uns vailets que poden fer-los sentir orgullosos del club una altra vegada.
Vist i sabut tot això, em va ser inevitable tenir una petita esgarrifança quan vaig saber que el vaixell de Mar i cel s’havia espatllat. Potser és un missatge en clau? Un avís per a navegants? "Em sap greu, però heu de saber que les veles ja no es tornaran a inflar".
Hi faig una mica de broma, no voldria encomanar-vos el pessimisme. Catalunya ha superat períodes dramàtics i ha resistit estoicament les èpoques fosques. El vaixell es repararà i el vent tornarà a inflar les veles, n’estic segura, però ens caldrà fer alguna cosa més que anar al teatre per satisfer l’atac de nostàlgia.
