¿És un vaitot o només és una catxa?
LA PREGUNTA DEL TÍTOL tortura molts nacionalistes espanyols (i no només espanyols) des de ja fa més de dos anys, si bé ells no en diuen vaitot i catxa, sinó órdago i farol. Ells? La veritat, si hem de ser francs, és que també nosaltres recorrem sovint a aquests dos mots castellans.
De fet, l'órdago ve del basc. En basc, (h) or dago vol dir aquí està, és a dir, aquí ho teniu, i és el nom que rep en el joc del mus el fet d'apostar-ho tot en una sola jugada. Té, doncs, un origen i un sentit molt paral·lel al nostre vaitot, que ve de va-hi tot, és a dir, hi va tot: m'hi aposto els calés que em queden.
Així, doncs, lanzar un órdago, en sentit figurat, equival a fer un vaitot, és a dir, a jugar-s'hi el tot per tot (en una empresa o en una causa). D'aquí l'órdago tot sol ha passat a significar desafiament extrem, i em sembla que no seria forassenyat que també hi passés vaitot.
La gran incògnita davant un vaitot és si en realitat es tracta d'una catxa, que -novament en jocs de cartes- és el fet d'apostar com si tinguessis bon joc per provocar l'abstenció dels altres. És a dir, la catxa és l'equivalent més exacte del farol.
Arribats aquí algun lector em demanarà per què, doncs, tenint vaitot i catxa tendim a dir i escriure órdago i farol. I jo li diré que una llengua només té de debò una paraula quan, a més d'aparèixer als diccionaris, és al diccionari mental dels seus parlants.
Si no hi és i volem que hi sigui, cal que algú faci el primer pas. Però ningú el vol fer perquè ningú -i menys que ningú un informador- vol fer servir paraules que d'entrada sobten i desconcerten tenint-ne d'altres, que, encara que vagin en cursiva, tothom entén a l'acte.
Perquè vaitot i catxa bandegessin algun dia órdago i farol caldria que els lingüistes dels grans mitjans les imposessin d'entrada amb un cert despotisme il·lustrat, i que els usuaris s'hi acabessin sentint còmodes.