LA PREGUNTA DEL TÍTOL tortura molts nacionalistes espanyols (i no només espanyols) des de ja fa més de dos anys, si bé ells no en diuen vaitot i catxa, sinó órdago i farol. Ells? La veritat, si hem de ser francs, és que també nosaltres recorrem sovint a aquests dos mots castellans.
De fet, l'órdago ve del basc. En basc, (h) or dago vol dir aquí està, és a dir, aquí ho teniu, i és el nom que rep en el joc del mus el fet d'apostar-ho tot en una sola jugada. Té, doncs, un origen i un sentit molt paral·lel al nostre vaitot, que ve de va-hi tot, és a dir, hi va tot: m'hi aposto els calés que em queden.
Així, doncs, lanzar un órdago, en sentit figurat, equival a fer un vaitot, és a dir, a jugar-s'hi el tot per tot (en una empresa o en una causa). D'aquí l'órdago tot sol ha passat a significar desafiament extrem, i em sembla que no seria forassenyat que també hi passés vaitot.
La gran incògnita davant un vaitot és si en realitat es tracta d'una catxa, que -novament en jocs de cartes- és el fet d'apostar com si tinguessis bon joc per provocar l'abstenció dels altres. És a dir, la catxa és l'equivalent més exacte del farol.
Arribats aquí algun lector em demanarà per què, doncs, tenint vaitot i catxa tendim a dir i escriure órdago i farol. I jo li diré que una llengua només té de debò una paraula quan, a més d'aparèixer als diccionaris, és al diccionari mental dels seus parlants.
Si no hi és i volem que hi sigui, cal que algú faci el primer pas. Però ningú el vol fer perquè ningú -i menys que ningú un informador- vol fer servir paraules que d'entrada sobten i desconcerten tenint-ne d'altres, que, encara que vagin en cursiva, tothom entén a l'acte.
Perquè vaitot i catxa bandegessin algun dia órdago i farol caldria que els lingüistes dels grans mitjans les imposessin d'entrada amb un cert despotisme il·lustrat, i que els usuaris s'hi acabessin sentint còmodes.