Vagin a Santes Creus
El matí era rúfol, més propi de la tardor que no pas del mig de l'estiu. La carretera que duia a Santes Creus mostrava un paisatge esmorteït per la grisor del cel. Potser era la fresca que feia enyorar la jaqueta la culpable que no hi hagués una multitud de visitants fent cua a l'entrada del monestir.
Com que hi havia poca gent, em vaig afegir a la visita guiada que començava en pocs minuts. Va ser un encert. La guia, una noia jove, ens va conduir amb un discurs atractiu, rigorós i amable. Ningú no es distreia, sinó que la seguíem pels claustres i sales amb veritable interès. Vet aquí una bona manera de prestigiar el nostre patrimoni històric, vaig pensar mentre entràvem a l'antic dormitori que ara està habilitat com a sala de concerts. En una hora, la guia ens va fer entendre la vida monàstica i els lligams establerts entre l'espiritualitat i el poder. L'austeritat del Cister lligada a la magnificència de tres tombes reials: la de Pere el Gran, enterrat en una banyera de pòrfir vermell, i les del seu fill Jaume II i la seva nora, Blanca d'Anjou. Acabada la visita guiada, ens van deixar tot el temps del món per tornar a resseguir els espais que ens havien explicat. Va ser un plaer caminar pel silenci d'aquells claustres, tenyits de verd per uns xipresos centenaris, i contemplar amb calma i solitud els dos templets gòtics amb les tres tombes que ocupen un lloc destacat a l'església, prop de l'altar major.
Restaurades de fa poc, les tres tombes presenten ara una il·luminació precisa i respectuosa que permet contemplar el rostre beatífic de l'escultura jacent de la reina Blanca i la severitat de l'entrecella de la de Jaume II. I la policromia blava, vermella i daurada del mausoleu de Pere el Gran, que és original, segons els restauradors, i que s'hauria mantingut intacta des de l'any 1307.
La notícia de la restauració de les tombes reials ha ocupat pàgines de diaris i fins i tot la del rei Pere ha donat lloc a un programa de televisió, Anatomia d'un rei , emès recentment pel Canal 33. Em va admirar llegir a la premsa la sorpresa dels investigadors en descobrir l'existència de productes cosmètics en els cadàvers del rei Pere i de la reina Blanca. Els reis es tenyien els cabells de ros amb l' apigenina genistina , un producte procedent de la planta de la ginesta, i la reina Blanca tenia restes de carmí als pòmuls per donar-los una mica de color.
De fet, no hauria de sorprendre l'ús medieval del maquillatge. La literatura ens dóna bons exemples que tenyir-se els cabells i maquillar-se era una pràctica habitual a l'Edat Mitjana, més per a les dones que per als homes. Ho deixa clar l' Espill, de Jaume Roig, que censura les dones perquè abusen del coloret, de les pinces i de la decoloració de pèls i cabells. I el Curial e Güelfa , que remarca la bellesa natural de Laquesis, una joveneta d'uns 14 anys, com la Carmesina de Tirant, que és encara més bella gràcies a la cosmètica. I Lo somni de Bernat Metge, que explica que les dones -i els homes- es tenyien els cabells de ros amb substàncies com el sofre, sabons i lleixius de diverses cendres, sagí de serp o de guatlla i les mares del vi grec i de la ginesta. L'ús dels productes cosmètics era tan estès entre totes les capes socials que moralistes com Francesc Eiximenis criticaven les dones que els utilitzaven. "Veges què ama l'home enamorat quan ama fembra i veuràs que ama un sac de fems pintat de fora, que en la faç porta metzines", va escriure el menoret amb contundència.
A la sortida del monestir m'esperava un audiovisual esplèndid, emès en diversos idiomes, que explicava amb poc temps el sentit de la vida monàstica de l'orde del Cister a l'Europa occidental. Un joc de pantalles mòbils, una il·luminació focalitzada sobre estris de la vida quotidiana monacal, un discurs ben articulat, una iniciativa lloable, en definitiva, que em va recordar la de Sant Benet del Bages, que també ha sabut convertir un monument històric en una obra viva, humana.
Se'n poden extreure tres breus conclusions. La primera és que cal felicitar les institucions quan vetllen per conservar i divulgar el nostre patrimoni. És una manera de dignificar el nostre passat i la nostra història nacional, que hem d'exhibir amb orgull com fan la majoria d'estats. La segona és que convé que la literatura ocupi un lloc significatiu en els plans d'estudis dels nivells obligatoris perquè ens ajuda a comprendre la societat de totes les èpoques i a reflexionar sobre la complexitat de l'ànima humana. I, a més, ens pot fer persones més empàtiques: la ficció narrativa ens permet posar-nos en el lloc dels altres, cosa que no està gens malament vistos els temps que corren. I la tercera, molt més directa, és que vagin a Santes Creus. No se'n penediran.
