Vaga de jutges: un desastre dissimulat

Feia setmanes que s’anunciava una vaga de jutges i fiscals. Hi havia seriosos dubtes jurídics sobre si aquest col·lectiu essencial en l’organització política de l’Estat podia fer una aturada en defensa dels seus drets, com qualsevol altre treballador, atès que no es tracta d’un empleat qualsevol, sinó d’un poder de l’Estat. És com si diputats o ministres volguessin fer vaga. De fet, el Consell General del Poder Judicial havia resolt, de manera prou ambigua, que no la podien fer el 2009 i el 2012. Malgrat tot, la qüestió no era gens clara perquè hi ha un evident buit legal. Finalment, però, no ha calgut resoldre-la ara. L’han desconvocat a canvi d’una pujada prou rellevant de sou.

Fins aquí seria la història de qualsevol altre conflicte laboral. La diferència és que, teòricament, els jutges i els fiscals no protestaven –amb raó, per cert– per tenir un sou baix, sinó perquè el funcionament de la justícia a Espanya és calamitós per una manca gravíssima de mitjans personals i materials. Els jutges sobretot es veuen obligats habitualment a treballar de manera molt ràpida i superficial per no patir una acumulació d’assumptes insuportable. I encara així, la resposta judicial –o fiscal– a les reclamacions de la gent és gairebé sempre lentíssima, perquè el retard acumulat és impressionant.

Tot i que, amb gran escepticisme, alguns ens havíem volgut il·lusionar amb el fet que per fi podrien canviar les coses. Ens imaginàvem els poders executiu i legislatiu treballant ensems per tal de configurar una nova estructura judicial i una eficient manera de treballar que portés un nou temps als tribunals, que fes que la ciutadania tornés a confiar en ells i no s’imaginés una muntanya de problemes insuperable cada cop que es planteja anar-hi. Fins i tot es podia aprofitar la tramitació d’unes “lleis d’eficiència organitzativa, processal i digital” per, malgrat que tinguessin defectes, llacunes i ingenuïtats enormes, introduir algunes idees clau que portessin solucions reals i no pegats. Cercàvem creativitat, i no vestir el desastre actual d’una falsa i ineficient modernitat. No ha passat res de tot plegat. La justícia seguirà tal com estava, és a dir, malament. I potser més val que no s’aprovin les anunciades lleis perquè, tal com estan i malgrat les seves bones intencions, portaran més mals que solucions. I la situació ja és prou greu per afegir-hi inconvenients.

El més trist és que millorar el lamentable estat de la justícia espanyola no és tan difícil. Cal almenys doblar el nombre de jutges, sobretot per resoldre els casos petits, que són l’enorme majoria dels que estan pendents davant dels tribunals. I no és que faltin bons graduats en dret que voldrien ser jutges... A més, hi ha els lletrats de l’administració de justícia i els procuradors, que conserven el seu lloc de treball però han perdut la seva funció històrica per la digitalització d’una part del procediment. Ja no cal que els lletrats donin fe de les audiències, perquè s’enregistren. Amb una mínima reforma legal ja no caldria notificar als domicilis, perquè tenim els telèfons mòbils i el correu electrònic, i ambdues coses les té o les pot tenir tothom. Tampoc cal que els procuradors portin els escrits dels advocats als tribunals, perquè s’envien telemàticament. Aquests oficis són, per tant, antics, i abans que mantenir-los artificialment –és el que s’està fent– podríem situar aquestes persones en una destinació que no és precisament dolenta: la funció judicial, amb una necessària adaptació del sistema d’accés i formació, esclar. No seria gens difícil si es volgués fer.

A més, cal desburocratitzar absolutament els procediments, per la qual cosa només cal fer reformes legals molt senzilles. Així s’acabaria amb una manera de funcionar que massa treballadors de la justícia erròniament creuen immutable, i que data de fa almenys tres segles. Tres segles!

Finalment, cal automatitzar els procediments, la qual cosa és fàcil si s’aconsegueix desburocratitzar-los. La intel·ligència artificial hi pot ajudar, evidentment, però per a una solució d’urgència ni tan sols cal anar tan lluny. Cal només simplificar els procediments i concebre’ls més aviat amb la lògica de qualsevol apli del telèfon mòbil, sense perdre qualitat ni la prova ni l’argumentació de jutges, fiscals i advocats.

És a dir, cal un canvi de mentalitat, també en altres qüestions, però que fora complicat políticament ocupar-se’n ara. Només una pista: la formació dels jutges no és ni de molt la millor que es pot tenir.