“La fortuna a la base de la piràmide” va ser el títol d’un article publicat a principis de segle per un economista d’origen indi de la Universitat de Michigan. La fortuna a la qual Prahalad feia referència és la riquesa dels 4.000 milions de persones del planeta que viuen amb menys de 8 dòlars al dia: tenen pocs diners, però, com que són molts, existeix la possibilitat de fer-hi negoci. La proposta de vendre als pobres va arrelar amb rapidesa, i també va agafar impuls la idea que el sector privat esdevingués un actor clau en la sortida de la pobresa d’aquests països. Fins aleshores, la responsabilitat d’aquesta fita havia recaigut sobretot en les polítiques d’ajuda oficial al desenvolupament. En la carta fundacional de l'ONU es posaven les bases de la cooperació internacional i el 1975 l’informe Pearson establia que els països rics havien de destinar el 0,7% del seu PIB en ajudes als països pobres. Només un grapat de països europeus han arribat a aquest percentatge i el que ha quedat àmpliament acceptat és que tant el sector públic com el privat són imprescindibles per erradicar la pobresa.
El temps ha mostrat que no és tan fàcil per al sector privat accedir a aquesta suposada fortuna, i n'és un exemple el baix percentatge de vacunació a l’Àfrica, que ha posat en evidència tant els límits de la cooperació internacional com dels incentius empresarials. Les inversions importants en ciència, salut i tecnologia continuen mirant cap als països temperats, amb terres fèrtils, governs estables i lliures de corrupció, que és, en definitiva, on tenen un potencial d'amplis beneficis. En salut, això és especialment cruel, perquè parlem d’una població afectada per malalties pròpies que s’investiguen poc. Un exemple clàssic: la investigació per curar la malària va disminuir radicalment un cop es van tenir profilàctics que prevenien la malaltia al món desenvolupat, però que quedaven fora de l’abast de la població que més els necessitava.
Una crítica a les grans empreses és que s’han adreçat a la població pobra per vendre productes de consum que ja havien arribat a un punt de saturació en altres mercats, i no tant per resoldre necessitats bàsiques. Amb això, la població menys pobra pot accedir a alguns productes que abans eren inassequibles o inexistents, com bossetes de xampú per a un únic ús, o fins i tot cosmètics, però també al tabac. Un balanç poc engrescador.
La part positiva és que s’estan creant noves empreses, petites i mitjanes, que tenen una visió més inclusiva i que impliquen la població, ja sigui emprenent, proveint o treballant, de manera que el valor creat per aquestes empreses és més compartit. Una mostra podria ser la primera vacuna anticovid lliure de patents que la microbiòloga hondurenya Bottazzi, des d’una entitat sense ànim de lucre, posa a disposició de la societat. No haver de pagar per la patent és un primer pas. Ara cal que aquests països siguin capaços de produir-la, emmagatzemar-la i distribuir-la. És així com petites i mitjanes empreses poden situar-se a l’Àfrica, treballant conjuntament i construint unes capacitats que siguin duradores en el temps.
