Vacunes contra la mala gestió
El que està passant amb la gestió de les vacunes és una demostració més del que patim com a ciutadania i de com assimilem totes les clatellades que ens van caient a sobre amb una facilitat esgarrifosa. Al principi podia semblar ridícul. Ja va passar amb les mascaretes, amb els respiradors, amb tot el material essencial que ens ha portat la pandèmia i el que no. Som de la broma, de fer les coses malament per riure. Ens acostumem al desastre per no tenir cobriments de cor i ho atribuïm a una qüestió tradicional autòctona. Perdem espècies protegides però no els mals costums. La qüestió és que no fa gràcia perquè des fa temps que ja és profundament ofensiu. I no crec que sigui la meva susceptibilitat amb llindars variables. Crec que és un sentiment general. Ens tracten com si tinguéssim opció d’anar a un ambulatori com qui va al mercat i demanar la vacuna més fresca del taulell, la que fa més bon aspecte. Però no en tenim. Ens posaran la vacuna que ens toqui (la qüestió és que la posin) i només fan que marejar-nos amb les marques. En els últims temps les hem sentit més que els noms dels jugadors de futbol. Té mèrit. Però es mantenen els símils esportius. Així sabem que mentre una es lesiona per risc de trombosi, l’altra escalfa a la banda. Però ni que poguéssim triar la marca de la vacuna tindríem la capacitat de fer-ho com quan triem un electrodomèstic, un cotxe o un prestatge, per posar tres exemples dels quals tothom té un domini ampli. A mi que no em preguntin res de cotxes. Ni d'electrodomèstics. Què en sabem en realitat de vacunes? A la vida ens les han posades quan no teníem capacitat per preguntar res, de ben petites, i quan hem tingut edat per preguntar, tampoc no ho hem fet no fos cas que un excés d’informació (com el d’ara) ens provoqués una reacció al·lèrgica. A les aprensives no ens convé cap coneixement mèdic (ni científic en general) perquè de seguida ens omplim de símptomes o d’una picor nerviosa molt molesta per a la qual no hi ha vacuna. Amb els vicis les persones són menys escrupoloses. Això és així. Però la culpa de tot la tenen les patents. Com que no hi ha pressa, encara estan discutint sobre el seu alliberament. Deuen ser unes reunions apassionants. Qui en paga més les conseqüències, naturalment, són els països pobres. Que per això són pobres. Llàstima que en una pandèmia mundial als països rics també els interessa que els pobres estiguin vacunats. Hi ha virus poc classistes.
La sensació real que som uns números en unes llistes és tan desesperant com quan t’enfrontes a un contestador automàtic per resoldre un problema amb qualsevol companyia amb qui hagis contractat uns serveis. No soluciones la manca de servei però pagues. Al cap i a la fi, aquest és sempre l’objectiu final. L’únic objectiu. Pagar. No ens vacunen però volen que treballem tota la vida perquè ja veuen que el futur pinta magre. Els joves no tenen feina i els que no som tan joves hem d’assimilar que si la vida se’ns allarga l’haurem d’omplir amb més hores de treball que no pas amb aquelles classes de dibuix o els clubs de lectura als quals tampoc teníem pensat assistir però que eren una possibilitat. Convé que cotitzem perquè hi hagi infraestructures inútils que es puguin continuar encarregant i monarquies presumptament corruptes que es puguin continuar mantenint. Cotitzarem perquè hi hagi capacitat administrativa per desnonar persones sense recursos i per fer les medalles que es penjaran els més rics per regalar un ordinador a una escola de barriada. Cotitzarem fins al final, però ¿poden deixar de marejar-nos amb les vacunes i fer el favor de vacunar-nos?
Natza Farré és periodista
