Penalitzar la no vacunació

Imatge de l'aspecte que podria tenir el Certificat Covid europeu.
30/09/2021
4 min

Aquestes darreres setmanes estem vivint una situació curiosa en el tema del covid: es redueixen els índexs d’intoxicació i de gravetat gràcies a l’increment de la població vacunada i, alhora, es desaccelera el ritme de vacunació de noves franges de població fins al punt d’haver de tancar alguns centres de vacunació i d’haver de llençar moltes dosis per caducitat. Tant aquí, com en altres parts de la UE, s’han produït debats polítics sobre la conveniència o no de convertir en obligació la recomanació de vacunar-se. En alguns casos s’han atrevit a fer-ho i en altres no. Voldria comentar-ho fent una reflexió més general anant més enllà del cas covid, parlant de drets individuals, drets col·lectius, responsabilitat personal, recomanacions i obligacions.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

1. Llibertat i responsabilitat. No tinc cap inconvenient a començar confessant clarament la meva posició sobre l’organització de la convivència: en les actuals societats desenvolupades, cada cop més complexes i en què cada cop es disposa de més eines tecnològiques que augmenten molt les capacitats personals, hem de poder protegir la llibertat de cada persona assegurant alhora que el seu exercici no perjudiqui la llibertat dels altres ni posi en perill el benestar col·lectiu. Aquest equilibri, sempre difícil d’aconseguir, ha d’estar basat en tres conceptes: llibertat amb límits, responsabilitat i autolimitació personal, i regulació pública. Els governs dels països democràtics han de saber mesurar els avantatges i els perills potencials de cada situació en relació al benestar dels ciutadans, i prendre les mesures que calguin per assegurar l’accés a les eines,  per estimular la responsabilitat i per evitar els excessos. A més, cal no oblidar que moltes d’aquestes actuacions ja no poden limitar-se a l'àmbit estatal, ja que molts dels problemes tenen dimensió global i han d’abordar-se globalment.

2. Les armes contra la pandèmia. El covid-19 ha estat combatut amb tres tipus de mesures: evitant la transmissió del virus entre persones mitjançant l’aïllament i el confinament personal; tractant la malaltia amb fàrmacs per evitar els seus efectes presents i futurs, i evitant el contagi protegint-se amb una vacuna. La primera ha estat útil però ha tingut greus conseqüències de tipus personal, social i sobretot econòmic, que tardaran a recuperar-se. La segona ha anat millorant amb el temps amb nous tractaments, però no es pot pas dir que estigui resolta. I la tercera sembla que està portant a una situació de més tranquil·litat, però no serà efectiva fins que no s’aconsegueixin uns nivells alts de vacunació de la població en cada societat (els experts els xifren al voltant del 80%) i fins que aquesta situació no tingui una dimensió pràcticament mundial. 

3. Recomanar, estimular, obligar. Les mesures que els governs poden i han de prendre són d’aquests tres tipus citats, evidentment amb uns nivells progressius d’intensitat coercitiva. No és pas una cosa que descobrim ara, sinó que s’ha fet palès en cada època que ens hem enfrontat a un nou repte. Pensem, per exemple, en el cas de la mobilitat en cotxe. Per augmentar la seguretat personal, s’ha recomanat prudència en la conducció i s’ha acceptat la regulació del trànsit amb la implantació de semàfors, amb limitacions de la velocitat, o amb l’obligatorietat de mesures d’autoprotecció com són els cinturons. Per evitar la contaminació o l’escalfament global, s’han introduït mesures que afavoreixen més l’ús i la comoditat als usuaris de vehicles no contaminants, i també mesures fiscals que penalitzen les emissions.

Estic observant que, en el tractament polític de la pandèmia, una vegada comprovada l’eficàcia de la vacunació, molts governs estan actuant amb uns criteris que es limiten a les recomanacions, i algunes autoritats judicials estan posant entrebancs a mesures que suposin una regulació. Sembla com si, tant els uns com els altres, tinguessin por de ser acusats de posar en perill la llibertat dels ciutadans... amb una interpretació jo crec que exagerada d’aquesta paraula. 

Crec que hauríem d’entendre que estem davant d’un perill important i global que, a més, en el futur es pot anar reproduint de formes diverses i potser més greus. No podem oblidar que la salut pública és un dels components essencials del benestar. És per això que penso que, en l’actuació política, cal mantenir la fase de les recomanacions però entrant seriosament en la dels estímuls i les obligacions. La vacunació no pot seguir sent uns decisió purament personal, excepte que existeixin, com pot ser molt bé, unes raons que ho justifiquin a criteri dels experts. Ara que es pot accedir a la vacunació de forma general, còmoda i gratuïta, aquelles persones que no es vacunin purament per irresponsabilitat haurien de saber que poden patir en la seva vida diària algunes limitacions de diversos tipus (prohibicions d’accés, pèrdua de prioritat, sobrecostos...) i en alguns casos fins i tot alguna penalització econòmica. Penso que algunes de les regulacions que fins ara ja s’han fet haurien de fer més clarament distinció entre vacunats i no vacunats; i que aquestes regulacions haurien de ser molt més similars en tot el conjunt de països de la UE.

Joan Majó és enginyer i exministre
stats