Vacunacions obligatòries?

Es veia venir. Fa tot just un any que vaig debatre amb en Josep Lluís Martí en aquest diari sobre la conveniència de posar barreres de burocràcia sanitària a l’accés de persones a tot tipus de llocs tancats i fins i tot a països. Ell, amb bons arguments, hi estava més a favor i jo era molt més reticent. Llavors no hi havia cap vacuna.

Ara el panorama ha canviat, gràcies a l’existència de vacunes molt eficaces i veritablement segures, malgrat els dubtes raonables que hi havia: se n’han posat aproximadament 5.000 milions de dosis a tot el món i només en un nombre increïblement marginal de casos hi ha hagut problemes. Els negacionistes s’han quedat, amb aquestes xifres, sense arguments. A més, les vacunes d’ARN missatger sembla que poden obrir un món diferent en la medicina en la lluita contra el VIH, la malària i alguns tipus de càncer. Tal vegada podem aspirar amb aquestes vacunes a un món menys poruc que no hagi de patir per malalties que actualment ens esfereeixen. És a dir, un món més lliure.

Qualsevol governant vol que aquesta pandèmia s’acabi, no només per salvar vides sinó també per recuperar l’economia restaurant els antics hàbits de consum i fugir del risc del col·lapse dels hospitals. I per això s’estan plantejant –alguns ja ho han decidit– exigir la vacunació per accedir a llocs, per viatjar i també per poder ser contractats laboralment. Tracten d’incentivar així la vacunació perquè tothom estigui tranquil que la malaltia que es patirà no serà greu, i que el nombre d’ingressos hospitalaris no serà pas elevat.

¿Fins a quin punt aquesta operació és jurídicament viable en termes de la llibertat pròpia d’una democràcia? Val a dir que els tribunals espanyols ja estan excloent en part aquesta opció, que en canvi és vàlida en altres estats. Es posa sobre la taula la llibertat de sotmetre’s a un tractament mèdic, que sempre ha de ser voluntari, i és així. Tanmateix, Markus Söder, president de Baviera, ho ha plantejat d’una altra manera molt intel·ligent: ¿on queda la llibertat dels vacunats si els que no es volen vacunar són tants que no és possible recuperar la normalitat amb la fi de les restriccions? Finalment, al Regne Unit el govern ha tirat per un altre camí: un cop hi ha un 70% de vacunats i curats, s’aixequen les mesures... i ja ho veurem. Ja porten un mes així. Cal esperar a la tardor.

Durant mesos m’he queixat d’algunes restriccions perquè eren ineficients –el confinament radical i la mascareta indiscriminada en exteriors– i d’una caòtica gestió de les prohibicions que ha perjudicat innecessàriament molts comerciants. Ara el passaport covid també em provoca suspicàcies. Em fa una basarda immensa que en el futur es pugui aplicar la mateixa manera de fer a moltes altres malalties, també genètiques, que es considerin puntualment perilloses en alguns llocs. La llibertat de circulació és bàsica per a la llibertat general de la humanitat, i si s’estén la desconfiança pels malalts i cada país comença a tancar fronteres, i, a més, vulnera la intimitat de les persones, cada cop serem més malfiats dels veïns perquè ens coneixerem menys. Ja ha passat altres vegades: el tancament de la Unió Soviètica ens va portar al caire d’una guerra nuclear. Està passant: la persecució dels immigrants ha desfermat el racisme. Em fa por que en el futur es normalitzi que la frontera torni a ser una muralla amb excuses sanitàries discutibles. I que restaurants o llocs de treball també tinguin muralles en forma de passaports covid, que, a més, ni són tan senzilles de controlar ni prevenen els contagis. És molt perillós generalitzar les barreres sanitàries arreu, a més amb una arbitrarietat imprevisible a cada país.

De fet, si es vol incentivar la vacunació, no cal una restricció com el passaport sanitari per accedir a la restauració. Queda per convèncer aproximadament un 30%-40% de la població dels països econòmicament capdavanters, i enviar vacunes massivament als que no ho són, cal no oblidar-ho. L’eficàcia de les vacunes és summament aclaparadora i els perills del virus poden ser aleatoris, però obvis alhora. Només cal una mica més de paciència i persuasió dels governants, i que informin molt bé de les dues dades. La radicalitat de les ordres sempre és més còmoda per a qui governa, però saber explicar-se és essencial en democràcia. Cal intentar-ho, almenys. No s’enganyin, no s’ha fet a Espanya ni en altres llocs. S’ha jugat moltíssim amb una eina molt perillosa: la por. Cal desenvolupar una campanya de comunicació tan ambiciosa i eficient com ho està sent la de la vacunació. És molt més fàcil i només cal voler fer-ho.