La vacuna: el nou repte ètic de la pandèmia

Estem començant a entendre que la gestió de la pandèmia passarà per un conjunt d’estratègies, algunes de sanitàries i altres de socials. I una de les estratègies, que no l'única, serà la vacuna.

Aquestes darreres setmanes s'han anat desgranant notícies sobre diferents vacunes, amb molts titulars però poques dades. En uns mesos sembla que tindrem almenys alguna vacuna contra el covid-19. I és bastant curiosa la pregunta que ens fem a continuació, i que omple tant les converses de carrer com l'opinió publicada: ¿caldrà obligar part de la població a vacunar-se?

Els darrers mesos hem viscut greus limitacions en la nostra vida quotidiana. Milers de persones han mort o estan directament afectades, ja sigui en la seva salut o amb un impacte econòmic, i molts professionals sanitaris estan al límit... Potser abans de preguntar-nos si la vacuna serà obligatòria, ens hauríem de preguntar quin grau de seguretat i d'eficàcia tindrà, a quina població protegirà més o quin serà el seu cost sobreafegit.

La vacunació no és tan sols una estratègia individual, sinó poblacional, i per ser efectiva requerirà segurament un percentatge elevat de persones vacunades. Obligar seria una mesura extrema i de molt difícil compliment, seria un curs extrem, com diem en bioètica, i abans d’arribar-hi cal cercar camins intermedis.

Una primera reflexió és que per a tota acció sanitària, i més en salut pública, cal una base de confiança. Ja abans de la pandèmia, algunes revistes mèdiques com el New England Journal of Medicine o el Journal of the American Medical Association deien que vivíem una crisi de confiança. En aquest nou context, la confiança entre les persones i els sistemes sanitaris és bàsica, però al segle XXI, a diferència d'èpoques anteriors, no podem donar-la per suposada, sinó que ens caldria fer accions per guanyar-la i mantenir-la.

La gestió de la pandèmia segurament no ha ajudat gaire a revertir aquesta crisi de confiança. En l’enquesta del CIS de l’octubre, el percentatge de població espanyola que no es vacunaria immediatament de covid-19 (43,8%) supera el que sí que ho faria (40,2%).

Algunes decisions potser han creat desconfiança, però cal ser molt conscients que el covid-19 és una malaltia nova i ha sigut necessari conèixer-la (transmissió, diagnòstic, evolució, maneig, tractament...) mentre es gestionava una situació de crisi sanitària i social. Ha pogut haver-hi errors basats en criteris que es consideraven científics i que després han estat refutats. Però això és el que té de bo la ciència, que es pot refutar, i si actualment les persones amb malaltia greu per covid-19 es tracten molt millor és gràcies a la implementació ràpida d’estratègies basades en el mètode científic. La resposta sanitària a la malaltia, que no la social, vindrà del costat de la ciència.

Una de les opcions per guanyar confiança seria conèixer i que ens expliquin bé les dades de les possibles vacunes, i no hi ajuda gaire la manera com s’han presentat. La transparència i retre comptes dels resultats és clau, i la pressa i certa publicitat i hi van en contra.

La segona pregunta seria si, abans d’obligar a vacunar, serien lícites accions tipus nudge, un concepte que ens arriba de la psicologia conductual i que ha estat èticament molt discutit. El traduiríem per “donar una petita empenta” i serien aquelles accions que indueixen a modificar el comportament d’una persona, en l'àmbit de la salut pública, a fi que prengui opcions més saludables, sense substituir mai la voluntat de la persona. Per exemple, posar la fruita a l’alçada dels ulls en una línia d’un menjador escolar, o fomentar l’ús de les escales en lloc dels ascensors.

Daniel Kahneman, primer psicòleg premi Nobel d’economia, ja havia parlat de diferents sistemes de presa de decisions, l’anomenat sistema 1, ràpid, automàtic i amb alt pes dels heurístics (marcs prefixats de presa de decisions), i el sistema 2, lent i reflexiu. L’empenteta seria sistema 1, l'heurística de judici, que facilitat que es prenguin decisions automàtiques més sanes.

L’empenteta seria molt propera als beneficis associats a vacunar-se. És a dir: abans de plantejar mesures tan contundents com obligar, es podria vincular la vacuna a beneficis com per exemple assistir a activitats culturals, esportives, anar a restaurants o viatjar. A diferència del passaport immunitari, que és una certificació d'elevada inequitat perquè depèn d'haver passat o no la malaltia, la promoció de la vacuna mitjançant incentius seria una opció electiva i positiva.

La pandèmia s’està fent llarga i s’acumula el cansament. La vacuna, com una estratègia més, no hauria de ser una decisió en blanc o negre, sinó una decisió raonada en un context de confiança, i si cal, potser, amb una petita empenta associada.