Estan de vacances i, com que estan de vacances, fan caminades. Fa molta, molta calor. A casa no sortirien, a les dotze del migdia, però aquí sí, hi estan obligats. Fer el turista en aquest camí, amb el sol inclement, és una obligació feixuga, com treballar a la carretera aturant el trànsit perquè hi ha obres. Van amb barret, bastó, sabates de trekking. Duen aigua –per a ells i per al gos– i quatre ganyips, a la motxilla.
El gos, que ja va a poc a poc perquè està cansat, s’atura, de cop, a fer les seves obligacions fètides. Ells dos s’esperen, amb aquell mal humor que et provoca la calor, apartant-se les mosques que els ronden per la cara. Ella treu la bosseta per recollir la tifa. Els han dit que als camins de muntanya no hi pots deixar deposicions cànides, perquè els gossos mengen pinso, i si tothom fes el mateix allò semblaria el camí de la Dorothy, però en versió gore. Recull, li fa un nus, continuen.
Però al cap d’una estona, i per mor del sol, la bossa fa pudor. Estan a punt de fer-ho. Els veig. Calculo deu minuts com a molt. Ella, que és qui la porta, n’està cansada. Trisquen, trisquen, però no hi ha cap paperera, esclar, i no és qüestió de guardar-la a la motxilla. Fa el que s’espera d’ella. Llença la bossa a terra.
Pel bé del compostatge, és molt pitjor llençar una bossa amb una tifa cànida a dins que deixar la tifa cànida directament a terra, sense bossa. Quant trigarà aquella bossa a descompondre’s? Algú la recollirà? Però tots fan el mateix. Primer recullen, com toca, i llavors, quan se n’han cansat, abandonen, com toca. Són els mateixos que el primer dia de la guerra d’Ucraïna van plorar, amb tota sinceritat, i avui, si algú els en parla, fan una ganyota d’avorriment, també amb tota sinceritat. La degradació física o moral només és qüestió de calor i de temps.
