La utopia a les venes
El primer a utilitzar la paraula utopia va ser Thomas More (1478-1535), que va donar nom així a un somni que compartia amb Campanella (La ciutat del Sol ) i Bacon ( La Nova Atlàntida ). Tots tres van imaginar comunitats intensament religioses, regides èticament per la revelació cristiana. La de More arriba a la justícia mitjançant la igualtat democràtica; la de Bacon, assoleix el progrés gràcies a la investigació científica; la de Campanella conquereix la pau seguint el camí del pensament racional. Tots tres creuen que les lleis eutòpiques han de ser escasses, senzilles i ben conegudes. En la utopia els advocats són inexistents perquè tots els ciutadans obeeixen fàcilment el que és racional.
Els utopistes estan convençuts que, en unes condicions de vida justes, la gent seria assenyada i feliç.
El problema és que ben bé no sabem si More va voler fer una broma. Aquesta confusió l’arrosseguem fins al present. És tan difícil interpretar-lo que Karl Kautsky el considerava antecessor del comunisme soviètic i Escrivá de Balaguer el va fer patró de l’Opus Dei. Podria ser que la seva Utopia fos una sàtira que mostra uns pagans vivint de forma austera i feliç, és a dir, d’una manera que sembla inabastable per als cristians.
Cal reconèixer que des del principi dels temps (pensem en el Paradís) els homes hem somiat en un món en el qual la feina sigui alegre i l’amor segur (així s’imaginava Gramsci el socialisme). A la ciutat d’Oenoanda, a l’actual Turquia, un patrici local va fer edificar el seu propi mausoleu, que contenia gravat en pedra un text de no menys de 25.000 paraules que, entre altres coses, anunciava el que serà el projecte de la Il·lustració: quan s’universalitzi el coneixement de la filosofia, la vida dels homes s’assemblarà a la dels déus, regnarà la justícia i l’estima mútua i no hi haurà necessitat ni de muralles ni de lleis. Com que tot el que és necessari prové de la terra i no posseirem esclaus, tots conrearem la terra i pasturarem els animals i encarrilarem rius i vigilarem les collites. “I a les estones lliures podrem dedicar-nos a l’estudi de la filosofia”. Marx veia de manera semblant el comunisme. A La ideologia alemanya assegura que en el futur ens podrem dedicar avui a una cosa i demà a una altra, podrem caçar al matí, pescar a la tarda i al capvespre pasturar el bestiar, i després de sopar, si ens ve de gust, ens dedicarem a filosofar, sense necessitat de ser exclusivament caçadors, pescadors, pastors o filòsofs.
De vegades alguns homes s’han cregut al llindar mateix de la utopia i, normalment, han acabat fent el ridícul. Jesús Hernández descriu una d’aquestes situacions a Jo vaig ser un ministre de Stalin. Navegava a bord d’un vaixell rus amb un grup d’exiliats comunistes espanyols i, a mesura que s’acostaven a les fronteres soviètiques, “la il·lusió òptica sobre el País del Socialisme” va degenerar en una alegre despreocupació que va afectar gairebé tot el passatge i que “va tenir la seva expressió eufòrica en el malbaratament de peces de vestir, que homes i dones llançaven cada matí per la borda del vaixell al mar”. “Volaven a les aigües sabates, abrics, pantalons, samarretes, mitges i tots els objectes imaginables”. A un camarada que es passejava descalç per la coberta, Hernández li va preguntar què n’havia fet de les seves sabates: “I em va dir tan tranquil que les havia tirat a l’aigua perquè li anaven una mica grans; que en arribar a Rússia n’hi donarien unes de la seva mida”.
La utopia, aquest gènere literari d’Occident, no arriba mai.
Somniem utopies i ens despertem en malsons perquè no hi ha utopies innocents. Avui ens toca pensar en la societat de l’harmonia matemàtica imaginada per Zamiatin, que seria la de l’harmonia informàtica de ciutadans amb les ànimes digitalment transparents i els rostres ocults.
L’utopista guaita el futur amb el convenciment que el futur té el deure de correspondre als seus desitjos. Això és com esperar que la vida et tracti bé perquè et creus bona persona, o com pensar que un tigre no t’atacarà si ets vegetarià; o que el tren arribarà puntual perquè tens pressa; o que pots estalviar-te una vacuna perquè t’estimes la salut.
Perdonin el to potser excessivament pessimista d’aquestes paraules. Però les he començat a escriure al tren de Rodalies del Maresme. Just quan a l’entrada de Barcelona et reben, als marges de la via, aquests grups desolats de persones que proven d’injectar-se la utopia a les venes. No he pogut reprimir una pregària trista: Utopia nostra, que ets al cel...
