La utilitat de fracassar
El fracàs no és el contrari de l'èxit, és part de l'èxit. És una frase molt repetida de la nord-americana nascuda a Grècia Arianna Stassinopoulos Huffington, cofundadora del Huffington Post, i que és sobretot utilitzada en el món empresarial, del qual no hi entenc gaire, per no dir gens. Jo ho vull portar a un altre terreny, el de la recerca i la universitat, ara que estem en aquest moment tan obert en l’àmbit acadèmic (pel que hem après en la pandèmia) i en l’econòmic (per la regeneració que ha de representar).
Hem estat testimonis de com en ciència construïm a base d’haver plantejat una hipòtesi, haver comprovat que no funciona i haver de refer-la o pensar-ne una de totalment diferent. Gairebé mai s’encerta a la primera. De fet, aquesta és la cultura habitual de la recerca. Amb la idea o la hipòtesi al cap cal escriure els projectes, i la majoria dels que escrivim fallen. Ja sigui perquè en l’avaluació per ser finançats per una agència de recerca ens l’han tombat o perquè tot i ser seleccionats, els experiments no surten com els havíem planificat. És per això que en la majoria de projectes cal incloure-hi un pla de contingències amb mesures de com s’espera solucionar-les si tenen lloc. I tot i així, poden fallar.
Fins i tot en cas que tot surti bé i aconseguim els resultats esperats, el més habitual és que quan els escrivim en un article ens rebutgin el manuscrit en més d’una revista. I quan finalment te l’accepten, pràcticament mai és tal qual. Els revisors (solen ser dos o tres) sempre hi troben aspectes a millorar que has de refer.
Val a dir que la capacitat reflexiva i d’acceptar la crítica que s’adquireix en tot aquest procés és útil per pensar en noves vies, noves idees. Per això, ara que hem socialitzat una mica més aquesta manera de fer, hauríem d’entendre que és important invertir bé en recerca. Cal fallar molt per aconseguir resultats. I, com hem vist, alguns resultats ens poden permetre sortir de pous on ens hem ficat a causa d’éssers tan diminuts com un virus.
Part de la regeneració econòmica ha de servir per invertir en coneixement, en educació. Potser no en veurem els fruits immediatament, però avançar proposant idees i reconeixent que es pot fallar per després aprendre’n i tornar-hi ens pot ajudar a progressar col·lectivament.
D’això parlava amb uns professors del Massachusetts Institute of Technology (MIT) fa unes setmanes. Un deia que si no has fallat mai és que no has fet mai res. L’altra que calia ensenyar a fracassar als estudiants perquè en general són massa resistents a fer-ho. I no pas fracassar en el sentit pejoratiu de passar de tot o de no calcular els riscos de determinat projecte de grup. Ho deien en el sentit que hi ha estudiants que no es consideren prou creatius proposant hipòtesis, i en realitat tothom pot ser creatiu. Si no t’atreveixes a provar una hipòtesi, encara que fallis la majoria de cops que ho intentes, no te’n sortirà pas cap, d’idea creativa. El fracàs estimula la creativitat, reblaven.
Marta Aymerich és vicerectora de recerca de la UOC
