Us estan mentint
El pitjor de la manifestació de dijous no va ser l’escridassada a Oriol Junqueras, perquè malauradament ja sabem que, als carrers o a les xarxes, el més estrident té les de guanyar (i els seus inductors queden impunes). El pitjor, per a mi, ha estat sentir i llegir analistes de perfils diversos (processistes desencantats, nous espanyolistes, turbopatriotes) que proclamen que no només calia xiular Junqueras, sinó també la resta de líders de l’independentisme, perquè tots ens van aixecar la camisa, en una conxorxa per fer-nos veure un miratge col·lectiu i treure’n un incert profit.
La fal·làcia del gran engany ha prosperat molt; en part perquè permet exculpar Espanya de tot el que ha passat en els últims cinc anys. És un victim blaming de manual que, de fet, justifica la repressió. El relat es basa en afirmar que els protagonistes de l’1 d’Octubre sabien que tot el que feien era una comèdia i, encabat, es van lliurar com xaiets a la presó o a l’exili. La qüestió, és clar, no és tan senzilla ni tan absurda.
Amb majoria absoluta, i davant d’un Estat immobilista, l’independentisme només tenia una arma (incruenta) per fer valer el seu mandat: pressionar des del carrer i les institucions, confiant que, davant d’una situació límit, Madrid oferiria una negociació, o la UE l’hi obligaria. Ara aquestes pretensions semblen ingènues, però entre el 2014 i el 2017 no ho eren. No ho eren en absolut. Si ho voleu comprovar, repasseu a l’hemeroteca què deien els qui ara parlen de “la gran mentida”. Qui més qui menys culpava el govern Rajoy i l’apressava a a moure peça. A tall d’exemple: Maria Eugènia Gay (actual delegada del govern espanyol a Catalunya!) es va oferir l’octubre del 2017 per encapçalar una eventual negociació, com a degana del Col·legi d’Advocats de Barcelona.
Finalment, Espanya va optar per assumir el cost de la repressió policial i judicial, i tota l’aposta catalana se’n va anar en orris, perquè sense control financer o força judicial no es pot fer cap “desconnexió”. Però, a la vegada, sense mostrar una determinació total era impossible aspirar a una resolució negociada del conflicte.
L’engany, doncs, va ser una estratègia tan antiga com ho és la política, és a dir, fer veure que tens millors cartes de les que tens, per assolir una posició forta que meni a la negociació. Molts analistes que ara es fan els desmenjats van contribuir a crear la sensació que el diàleg era “inevitable” i que caldria reformar la Constitució, o imaginar per a Catalunya un estatus diferenciat, com un “subestat” dins la UE, segons un il·lustre comentarista polític. I no estaven mentint. Estaven reflectint una sensació força instal·lada. Una altra cosa és que els líders del Procés cometessin errors enormes i, sobretot, que es bloquegessin mentalment a l’hora de la veritat, el dia 27.
En qualsevol cas, si els líders del Procés van mentir, el seu engany el van pagar amb escreix a la presó o l’exili. Però què dir dels altres enganys que hem patit? Què dir de l’Estatut del 2006? Del federalisme del PSC? Del “procés constituent no subordinat” que defensaven els comuns? Què dir de com ha mentit el govern espanyol amb el sistema de finançament, amb el Corredor Mediterrani, amb les inversions mai executades? Què dir de l’espionatge massiu contra els dirigents independentistes (sobre el qual el govern Sánchez menteix encara ara)? Fem una causa general contra les mentides dels polítics?
Al cap i a la fi, els líders del Procés no van mentir pel plaer de prendre’ns el pèl, sinó per despistar un enemic molt més poderós. Va sortir malament, i ara els inconformistes fan palesa la seva frustració. D’acord. Però no seré jo qui condemni els qui ho van intentar. Els que us diuen que “ens van mentir”, sense esmentar totes les claus d’una situació complicadíssima, són ara els que us estan mentint.
