RIDÍCUL. La situació epidemiològica a Catalunya –amb totes les seves derivades: assistencial, escolar, socioeconòmica– no és pitjor, i fins i tot en alguns aspectes és millor, que al conjunt d’Espanya. Però no importa el que faci el govern català, ni els ajuntaments, perquè s’ha instal·lat el frame que aquest país nostre és ingovernable i no es mereix ni la misèria d’autonomia que té. Només cal parar l’orella i escoltar la gent d’ordre, amb el suport coral d’opinadors d’aquells que citen Tarradellas cada dia: “En política es pot fer tot menys el ridícul”. Una cita que en el cas espanyol és tristament certa: l’episodi de la pancarta de Quim Torra, per a alguns, és més escandalós que el fet que la Junta Electoral el destituís, passant-se per l’entrecuix el vot dels catalans. Per a certa Catalunya el ridícul no es pot suportar, però el segrest de la democràcia és tolerable. Així ens van les coses.
CULPABLES. Si ens posem a repartir culpes de la penosa situació política catalana, no acabarem mai. Les ficades de pota de Junts i d’ERC al Govern, el poc sentit institucional, la descoordinació; molt bé, critiquem-los. Critiquem també la retòrica buida de la CUP, que no ha estat precisament gaire útil. I els discursos incendiaris i irresponsables de Ciutadans. I el servilisme del PSC i dels comuns respecte d’un govern espanyol que fa servir el bon tarannà de Salvador Illa per tapar una gestió basada en la tàctica de l’estruç. ¿O és que les conseqüències econòmiques de la pandèmia també són culpa de la Generalitat, que ni té diners ni pot sortir a buscar-los als mercats? Tothom té arguments per votar qui sigui, o per votar contra qui sigui, perquè la situació és terrible i les perspectives fan por, tot i que n’hi ha prou mirant la premsa internacional per veure que els governs estan patint molt a tot arreu. Podem cridar porco governo tants cops com calgui. Però això no solucionarà el nostre problema de fons.
IMPUNITAT. Quin és, el nostre problema de fons? No és només que la Constitució ens impedeixi decidir, i que avali polítiques assimiladores. És que les dosis d’autonomia i de democràcia derivades de la mateixa Constitució estan segrestades per la justícia: ens regim per un Estatut que no ha estat votat. Les nostres lleis són impugnades de forma sistemàtica per tribunals de mandat caducat. Els nostres governants electes són a la presó o a l’exili. Els seus substituts estan sent caçats com conills per l’aparell judicial de l’Estat. No parlo només de Quim Torra. També de Bernat Solé, el conseller encarregat d’organitzar les eleccions (!!), a qui acaben d’inhabilitar per no haver impedit el referèndum de l’1 d’Octubre quan era alcalde. Això passa, ves quina coincidència, la mateixa setmana que el TSJC impedeix l’ajornament electoral, suggerit per la comunitat sanitària, i acordat per tots els partits, amb l’excusa de la “inestabilitat institucional”. És a dir: els que ens desestabilitzen ens obliguen a anar a votar perquè hi ha inestabilitat. El poder de les togues ha arribat a una tal sensació d’impunitat que estaria temptat de parlar d’una fallida del sistema constitucional... si no fos que aquesta operació, em temo, no és només judicial, sinó que està emparada pels altres poders de l’Estat, i pels partits polítics que en poden treure profit electoral. Sobretot, per raons òbvies, el PSOE i el PSC. És per això que l’efecte Illa no és només una jugada astuta, sinó la punta de llança d’una operació d’estat molt més sofisticada que els cops de porra del 2017. Per descomptat, tot serà escrupolosament legal: recordeu que la unitat d’Espanya és fuente de derecho. Per això no cal patir; aquí només es pateix per no fer el ridícul.
Toni Soler és periodista i productor de televisió
