Després de molts mesos de discussió i una tramitació procel·losa, la llei d'amnistia ja té obertes les portes del BOE. Sens dubte és el final d'un procés difícil, però també l'inici d'un altre de nou. Perquè les lleis, per molt ben lligades que semblin i per molt ben escrites que estiguin, no s'apliquen soles. Cal l'acte de voluntat d'un jutge que ho ordeni.
En principi, en una societat democràtica estable i regular això no hauria de ser cap problema. La seqüència ordinària és: el poble tria uns representants polítics; els representants que tenen la majoria de vots redacten lleis; els jutges les apliquen; la societat canvia d'acord amb aquestes lleis. No obstant això, en aquest cas no sembla que sigui tan fàcil.
Tenim indicis de sobres que hi ha gran part de la magistratura disposada a boicotejar la llei d'amnistia. S'han encarregat de dir-ho els mateixos jutges. Al novembre multitud d'òrgans judicials van emetre comunicats contra la idea mateixa d'aprovar una amnistia que aleshores encara no estava ni redactada. Després, centenars de jutges vestits amb els atributs del poder judicial es van manifestar als carrers contra la llei. Al mateix temps, associacions de jutges i magistrats tuiters ens han inundat de discursos contra l'amnistia (la dels catalans, perquè els altres no són tan terribles) i la seva maldat intrínseca.
En vista d'aquests antecedents, no crec que ningú se sorprengui si jutges i magistrats encarregats d'aplicar la llei es resisteixen a fer-ho. Per fer-ho disposen de multitud d'opcions.
La més evident és interpretar les prescripcions de la llei. Els jutges han de decidir cas per cas si una persona està o no inclosa en l'àmbit d'aplicació de la llei, i aquí tenen marge per entendre si es donen o no les condicions. Per exemple, la llei d'amnistia diu que només s'amnistien els delictes de malversació si no hi ha hagut propòsit d'enriquiment. Els jutges poden entendre que alguns dels encausats sí que buscaven un benefici personal de caràcter patrimonial i que, per tant, no han de ser amnistiats. Posats a imaginar, potser algun jutge podria fins i tot argumentar –per exemple– que algun dels delictes comesos en el marc del procés independentista va tenir motivacions d'odi per raó de les creences del perjudicat i que, per tant, tampoc no és amnistiable.
El segon mecanisme a la seva disposició és el que es coneix com a dubtes prejudicials. Un cop hagin acabat les actuacions en els casos en què ells considerin que sí que és aplicable la llei, poden suspendre el procediment per preguntar si la llei és conforme a la Constitució o a l'ordenament europeu. En el primer cas, pregunten al Tribunal Constitucional. En el segon, al Tribunal de Justícia de la Unió Europea. Aquesta opció implica, com a mínim, endarrerir l'aplicació de la llei. Ni el Tribunal Constitucional ni el de Luxemburg tenen delimitat el temps de què disposen per resoldre els seus assumptes. D'aquesta manera, fins i tot encara que algun dels dubtes fos clarament injustificat i fins i tot inadmissible, és difícil imaginar que es resolguin en menys d'un any, en el millor dels casos. Si un d'aquests dos tribunals decidís que algun aspecte de la llei, o fins i tot la llei sencera, és inconstitucional o contrari al dret europeu, no s'aplicaria mai. Si, per contra, els dubtes són desestimats, els jutges no tindrien més remei que aplicar la llei, encara que en aquest temps moltes coses poden haver canviat.
Tècnicament, el dubte prejudicial o la qüestió d'inconstitucionalitat només procedeixen quan el jutge, individualment, tingui dubtes sobre la legitimitat de l'article concret de la llei que hagi d'aplicar. Tot i això, a les llistes de correu dels magistrats ja estan circulant models d'escrit per presentar-les, per la qual cosa és possible aventurar que en aquesta ocasió no serà estrictament una decisió individual en tots els casos.
D'altra banda, i en contra del que insinuen alguns jutges, no és veritat que es puguin limitar a inaplicar la llei adduint que és contrària al dret europeu. Ja l'any 2019 el Tribunal Constitucional va declarar que això només pot fer-se quan la contradicció entre la norma espanyola i l'europea és tan evident que no planteja cap dubte o quan és una qüestió ja aclarida pel Tribunal de Justícia de la Unió Europea. Res d'això no passa amb la llei d'amnistia, i negar-se a aplicar-la sense plantejar qüestió prejudicial suposaria vulnerar el dret a la tutela judicial efectiva i desobeir el sistema de fonts de l'ordenament jurídic. Esperem que cap jutge faci un pas tan poc meditat.
Finalment, la justícia desitjosa de boicotejar la llei que ha aprovat el Parlament té una altra possibilitat més extrema, que és acusar els beneficiaris més destacats de la llei de delictes que no són amnistiables, com el de terrorisme o l'homicidi. Evidentment, no és una cosa que puguin fer amb la intenció expressa de rebel·lar-se davant del Parlament, però res no impedeix que “casualment” un jutge vegi de sobte que el delicte de terrorisme ha de ser interpretat d'una manera diferent de l'habitual i s'adoni que els fets que té davant dels seus ulls des de fa anys qualificats de desordres són en realitat terribles actes terroristes.
En termes democràtics, haver d'estar escrivint aquest article és la més gran derrota imaginable de l'estat de dret. La percepció que els jutges són actors polítics i que per motius ideològics poden voler impedir l'aplicació d'una norma aprovada pel Parlament és demolidora, perquè implica que la confiança de la societat en la justícia està greument danyada. En els pròxims dos mesos veurem si és una percepció equivocada o si són els mateixos magistrats els que s'han posat en una situació inadmissible.
