Geopolítica. La Unió Europea es va fent a cop de moments decisius; de crisis que l’obliguen a fer un salt endavant; de pors compartides que serveixen per reforçar la idea d’una integració feta de renúncies i necessitats. Des de fa anys la UE viu instal·lada en les urgències: geopolítiques, sanitàries, financeres, climàtiques... Potser ja és el seu estat natural. I, una vegada més, assistim a un nou llistat de reptes pendents i desafiaments existencials. Amb la guerra d’Ucraïna en hores baixes, esperant els 60.000 milions de dòlars d'ajuda dels Estats Units que es traduiran, sobretot, en obusos d'artilleria i municions antiaèries, la UE intenta apagar un altre foc al seu veïnat sud. Davant l'escalada entre Israel i l'Iran, amb Gaza patint una crisi humanitària sense precedents i el front ucraïnès amb cada cop més dificultats, els líders de la UE malden per bastir un lideratge creïble, internament i davant el món.
Davant Rússia, Emmanuel Macron ha adoptat la línia dura. El president francès carrega ara contra el neoimperialisme de Putin, amenaça amb l’ambigüitat d’una presència militar a Ucraïna i ha declarat la guerra com una amenaça existencial per a Europa. El canceller alemany, Olaf Scholz, en canvi, ha declarat públicament que Alemanya no formarà “part de la guerra”.
L’Europa geopolítica s’ha materialitzat malgrat les contradiccions dels seus líders. Davant la feblesa dels suports electorals, Macron opta per la vehemència i Scholz per la prudència.
Visió. Els diferents fronts europeus s’han eixamplat per culpa de la distància francoalemanya. Amb la popularitat tocada i l’economia arrossegant els peus, Scholz i Macron són líders en hores baixes a casa. El Fons Monetari Internacional va confirmar fa uns dies els dubtes que hi ha sobre la capacitat de la UE per créixer. Alemanya seguirà estancada un any més, França amb prou feines avançarà un 0,7% i la zona de l'euro, un 0,8%. Paradoxalment, els països del sud d’Europa –Itàlia, Espanya, Portugal i Grècia– creixen més que els seus veïns del nord, sobretot gràcies a la seva dependència dels serveis i del turisme.
A Brussel·les es respira un cert pànic pel declivi industrial d'Europa. La UE necessita repensar-se urgentment. Mario Draghi, l’home que va canviar el curs de la crisi financera a l’eurozona amb el seu “whatever it takes” (anunciant des del Banc Central Europeu que faria “tot el que calgués” per salvar la moneda única), té ara l’encàrrec d’Ursula von der Leyen de preparar un informe sobre la competitivitat europea que posi les bases de com hauria de ser una Unió a mida “del món d’avui i de demà”. Draghi ja ha avançat que reclamarà un “canvi radical”. Cal adaptar una Unió que es va construir per un món diferent, menys interdependent.
Futur. Els desafiaments existencials de la UE són de llarg recorregut. L’Europa de demà està envellida. L’any 2050 el nombre d’europeus amb més de 55 anys haurà passat del 30% actual al 40% de la població. Un estudi del mateix FMI ha revelat que la pobresa infantil ha crescut un 20% a la UE des de l’inici de la pandèmia. Els compromisos climàtics estan sota pressió política i social. I ja fa temps que el disseny institucional i les prioritats polítiques han descuidat l'equitat intergeneracional en una Unió Europea on els joves no tenen pràcticament representació ni drets formals en l’actual sistema de presa de decisions. Mentre se solucionen les urgències d’avui, cal pensar també en els problemes existencials de la UE de l’endemà. La idea d’Europa necessita molt més que la gestió de crisis immediates que han marcat els canvis els últims anys.
