Aquestes darreres setmanes d’estiu hem tingut la possibilitat de reflexionar, d’una banda, sobre el paper futur de la UE i, de l’altra, sobre el futur de l’educació; pel que fa a la primera qüestió, a partir dels recents i preocupants informes d’Enrico Letta i de Mario Draghi, i pel que fa a la segona, del ja conegut informe PISA i d’un seguit de recomanacions de diferents entitats, entre les quals la Fundació Bofill, amb motiu de l’inici del nou curs escolar. No em costa gens simplificar dient que uns ens diuen que el futur paper econòmic i polític de la UE en el món està en perill si no actualitzem el nostre model de vida i els altres que cal adaptar els nostres sistemes educatius, i d’una manera molt especial en el cas català, a unes noves circumstàncies. Agafo algunes idees d’uns i altres i explico les perspectives que veig.
1. Letta i Draghi. Aquest darrer mig any he publicat, en diversos llocs, mitja dotzena d’articles al voltant del futur d’Europa al món en els quals he expressat la meva preocupació per la pèrdua de paper de la UE. L’informe de Letta de fa mig any m'ha agreujat aquesta preocupació, i ara el de Draghi de la setmana passada me l'aprofundeix, ja que l'economista italià hi parla de “salvar”, de “lenta agonia” i d'“urgència en l’actuació”. Destaco elements que he trobat en els dos informes.
L’important paper que Europa va jugar en el món durant els segles XIX i XX va estar basat en la creació i la potenciació del “model industrial”, que va permetre un fort creixement econòmic basat en la transformació de recursos naturals en eines materials aptes per augmentar el benestar utilitzant la tecnologia derivada dels nous coneixements científics. La ciència, la tecnologia i la indústria, juntament amb la posada en marxa de l’estat del benestar, van portar una disminució de les desigualtats, tant econòmiques com socials, amb un paper fonamental jugat per la redistribució fiscal, l’accés universal a l’educació, a la sanitat i als serveis socials. El model industrial europeu es va anar estenent pel món, sobretot a Nord-amèrica, en part a Rússia i al Japó, i més tard, però amb molta més força, a la Xina i a l'Àsia Oriental.
No som prou conscients que els models d’aquests dos segles han de revisar-se, ja que la població i el seu consum han augmentat molt, els recursos naturals que podem utilitzar són ja més escassos i de més difícil accés perquè estan mal distribuïts territorialment i més controlats, i els residus generats no són suportables per al planeta. Per sort, les noves tecnologies permeten fer servir més eines immaterials per aconseguir els mateixos nivells de benestar. El model “postindustrial” s’ha de basar en altres recursos, en altres tecnologies i en altres capacitats humanes, així com en altres models de consum, de mercat, d’intercanvi i de cooperació entre les persones, els organismes econòmics i els territoris polítics, siguin estats o d’altre tipus.
Val la pena escoltar els continguts d’aquests dos informes, i actuar amb conseqüència tenint en compte que l’esforç per fer i per finançar els canvis serà molt important tant per als governs com per a les entitats econòmiques i per als ciutadans. Em centro ara només en un: l’escola.
2. PISA i l'educació. Europa té una escassetat de recursos naturals pel fet de ser un espai amb molta població però en un espai petit. D’altra banda, ha anat perdent possibilitats d’agafar recursos d’altres territoris. Això vol dir que les seves possibilitats de futur s’han de basar sobretot en utilitzar més eines digitals, en disminuir els inconvenients deguts als residus, en tenir bones relacions de col·laboració amb tercers i, sobretot, en augmentar els coneixements i les capacitats de les persones que hi viuen. Això es concentra en quatre sintagmes: més ciència, més tecnologia, més innovació i més productivitat. Cal, per tant, tenir en compte que l'educació de les persones ha de buscar, a més del seu benestar, formar-se per tenir les capacitats que els permetin ajudar a aquests objectius.
Els sistemes educatius, tant de la primera etapa de la vida com també de les necessàries actualitzacions al llarg del temps, han d’estar revisats tenint en compte aquests canvis. Penso que no ens equivoquem si pensem que aquestes revisions no s’han fet prou bé en moltes parts d’Europa, ni per descomptat a Catalunya, durant les darreres dues o tres dècades. Les causes han estat la insuficient consciència de la necessitat i la urgència, tant per part dels governs com dels responsables directes de l’ensenyament, però també del conjunt de la ciutadania, pensant en les noves generacions però també en les d'edats ja madures. Correm el perill per aquesta raó, juntament amb algunes altres, de quedar reduïts a ser un conjunt de països marginats de l'orientació del futur de l’espècie. No ho hem de permetre.
