La urgència del futur
En una conferència de febrer de 2018, el pensador McKenzie Wark reflexionava sobre la idea d’antropocè i, fent referència a les catastròfiques inundacions a la ciutat de Houston de l’estiu anterior, esmentava que “segurament això és la nova normalitat, o potser no hi ha nova normalitat i el que hem d’esperar del clima és l’inesperat”. El conjunt de les seves reflexions podrien encaixar perfectament amb la situació actual, incloent-hi aquesta intuïció que no hi ha cap nova normalitat a la qual dirigir-nos i que la incertesa i la incapacitat per preveure el futur són el nostre nou horitzó col·lectiu. Les paraules de Wark són un exemple que aquesta “crisi de futur” no ha sorgit amb la pandèmia. De fet ja fa temps que diferents veus del món del pensament han fet de la impossibilitat de pensar el futur un dels eixos definidors del nostre present. Aleshores, què ha canviat amb aquesta crisi? ¿De quina manera hauria de transformar la nostra mirada sobre el món?
A partir del que està passant, hi ha dues àrees de pensament que tindria sentit i interès que guanyessin força: d’una banda, tots els corrents de pensament que posen èmfasi en la crítica a l’eurocentrisme. Com diu l’escriptor Ngugi wa Thiong’o, que recentment ha rebut el Premi Internacional Catalunya, ens cal “desplaçar el centre”. No podem seguir mirant el món des de la perspectiva d’un Occident que se segueix creient avantguarda. Primer, perquè aquesta pandèmia ha demostrat la incapacitat d’algunes de les grans potències occidentals de donar una bona resposta a aquesta crisi, i ha posat en evidència la seva manca de lideratge. En segon lloc perquè si hem arribat fins aquí és justament per l’expansió d’un sistema de vida basat en l’explotació, el consum i l’extractivisme impulsat com a model de vida occidental arreu del món. Fa massa temps que estem immersos en discursos monolítics que semblen reduir l’existència a un únic model de vida i, en vista de la situació actual, recuperar i escoltar altres narratives sobre com viure en i amb el planeta és una tasca urgent.
De l’altra, com a segona àrea de pensament, ens cal una aproximació més complexa a aquesta crisi planetària, que no es pot simplificar només a climàtica o econòmica, sinó que és fruit d’una acumulació i solapament de qüestions no resoltes des de fa temps. Aquí són realment interessants veus com la de l’enginyera, antropòloga i activista Yayo Herrero, que parla des de ja fa temps d’una crisi global que ella anomena guerra contra la vida i que té quatre grans fronts: l’emergència climàtica i la crisi energètica; els conflictes i migracions que se’n deriven; la barrera creixent entre inclosos i exclosos (pobresa, precarietat, racisme), i la invisibilitat de la interdependència i necessitat de cura entre els humans. Només entenent el vincle entre totes aquestes qüestions podrem fer front a la complexitat de la crisi que estem vivint. Que l’emergència climàtica és un dels reptes més importants que afrontem és una cosa que ja sabíem de fa temps, el que hem vist per primera vegada és que el nostre impacte sobre el planeta pot provocar un daltabaix econòmic i social pràcticament d’un dia per l’altre. De fet, el que aquests mesos s’ha demostrat és que estem vivint en un equilibri molt fràgil i que qualsevol nou factor pot fer esclatar tots aquests fronts en cadena, generant una crisi global. Així doncs, seria il·lusori seguir pensant que tot tornarà a estar bé quan trobem una vacuna per al covid-19, per molt que tenir-la ens ajudi a superar l’emergència sanitària actual.
Ens calen veus que ens ajudin a ampliar la perspectiva sobre el que està passant, que no defugin la complexitat de totes les crisis simultànies que ens han portat fins aquí, que desplacin la nostra mirada sobre el món i que ens permetin veure allò que ha estat omès durant massa temps. Totes aquestes qüestions eren sobre la taula molt abans de la pandèmia, ara se n’ha multiplicat la urgència.