Urbicidi

Un nou conflicte bèl·lic ha foragitat la gent de les ciutats, aquest cop, ucraïneses. Des que la població es concentra en nuclis urbans, l’urbicidi o destrucció de les ciutats per les guerres és una pràctica habitual. En el passat, ho patia la ciutadania de Beirut, Roma o Mèxic (Tenochtitlán), per exemple. Al segle XX, especialment durant la Segona Guerra Mundial, diverses ciutats van ser bombardejades, com Varsòvia, Dresden o Gernika, i recentment ha afectat la població resident a les ciutats dels Balcans o Alep. Les ciutats han esdevingut també objectius d’atacs terroristes: recordem l’enfonsament de les Torres Bessones de Nova York. Els canvis de règim polític sovint també comporten destruccions parcials de les ciutats: certs monuments o edificis associats amb l’antic règim són eliminats i substituïts per altres, afins al nou règim. Pensem en la Revolució Francesa, en Stalin o Mussolini, o en Berlín després de la reunificació. Sense la destrucció física, els canvis de nom de carrers i avingudes de les ciutats esdevenen distintius de dominació i de substitució del poder.

L’urbicidi conté una gran càrrega simbòlica, ja que els edificis i espais aniquilats no són estratègics en termes militars. Són destrossats per dominar, atemorir la població i erradicar-ne els símbols culturals. Destruir el patrimoni i aquells espais construïts socialment, fruit de la memòria col·lectiva, és una estratègia per destruir el passat i el futur, la història i la identitat associades a aquell espai. És una marca física que fa l’invasor a la ciutat envaïda, dotada d’una forta connotació emocional. Després de la guerra, les ciutats bombardejades han d’iniciar un procés de reconstrucció, el futur del qual dependrà molt dels recursos de què es disposa, de com hagi quedat l’espai (renovació total o parcial) i del projecte que acompanyi el procés (innovador o fidel al que hi havia). Les polítiques de recuperació de la memòria històrica busquen, entre altres objectius, preservar o retirar -segons els casos- elements patrimonials connotats ideològicament, i recordar i difondre les diverses lluites polítiques que hi han ocorregut.

La guerra a Ucraïna també està afectant, de manera diferent, la població d’altres ciutats, especialment les poloneses. En efecte, gran part dels dos milions de refugiats s’han desplaçat a Polònia. Allà les ciutats s’han d’organitzar per poder donar resposta a aquesta demanda: calen centres d’acollida, aliments, assistència mèdica. El flux de població refugiada posa a prova l’administració i les finances locals: calen respostes ràpides en termes de gestió i recursos per poder fer les accions necessàries. En aquest sentit, les xarxes de ciutats i la cooperació internacional de les ciutats, de què parlàvem al darrer article, funcionen com a espai d’intercanvi de bones pràctiques, d’ajuda mútua i de solidaritat.

La durada de la guerra determinarà el grau de destrucció de les ciutats a Ucraïna. Quin tipus d’urbicidi s’haurà fet, quines zones haurà afectat i quina reconstrucció es podrà imaginar. Alhora, la durada condicionarà el grau d’adaptació de les ciutats poloneses: si els allotjaments temporals esdevindran definitius, si les famílies hi escolaritzaran els seus infants, si hi haurà prou ofertes de feina, si es podrà garantir una bona convivència... Quants d’aquests refugiats es quedaran a les ciutats o aniran a altres indrets, a altres països. Si serà un creixement de població momentani o durador. Si es crearan nous barris, nous espais de memòria col·lectiva, nous símbols.

En definitiva, les ciutats han estat, són i seran espais objecte de destrucció per la capacitat que tenen de generar identitat col·lectiva. Destruir les ciutats és acabar amb la població i amb la urbanitat. Alhora, aquesta guerra ens mostra que les ciutats són, també, espais de construcció de solidaritat i d’esperança.