Joan Anton Solans, un cop redactat el Pla General de Barcelona (1976), avui encara vigent, va desplegar a l’Ajuntament una intensa acció de gestió urbanística que va incorporar tant sòl públic que el posterior ajuntament democràtic va rebre una herència fabulosa. I dos anys abans del pla, el 1974, s’havia creat la Corporació Metropolitana de Barcelona, antecedent de l’actual Àrea (AMB). Després va repetir la jugada com a director general d’Urbanisme de la Generalitat, amb la creació de l’Incasòl, que opera a tot Catalunya. Mai més hi ha hagut una acció similar en el front trinitari de planejament, gestió i institucionalitat. I d’això ja fa mitja centúria.
La desarticulació de l’urbanisme ha portat al sobredimensionament del planejament i a la deixadesa en gestió i institucions, fins al punt de la retòrica i l’immobilisme. Hi ha tota una classe professional que cada dia té cura de centrar l’urbanisme en l’exclusiva feina de planificació, que passa d’eina a finalitat.
I així, l’actual pla director de l’àmbit de l’AMB, en curs de redacció, és una prefiguració, una imatge; això sí amb un gruix immens de documentació. Constitueix la sacralització del planejament, el regne dels tècnics, i el desenvolupament possible només serà el simple compliment del pla, mai el seu desbordament. Aquesta magnificència debilita el marge de la política possible i limita el futur. Un endemà en el qual encara caldrà fer el pla general concret, en una jerarquia que va començar fa disset anys, amb el Pla Territorial de la Regió (PTMB), i que segueix. Tot plegat forma un món sense gaire sentit, molt coherent amb un govern de l’AMB que aplega des de Junts fins a Comuns passant per PSC i ERC.
El tercer pressupost de Catalunya s’escapa a la política de la resta de governs i consolida una eina d’exclusivisme, negada a la resta del país en nom d’un cert narcisisme. I, en canvi, la frontera de la política metropolitana hauria de transcendir més enllà de l’àmbit de l’AMB, amb el Maresme, el Vallès i l’àmbit de Martorell, avui desatesos i sense govern. El fet metropolità es juga a la perifèria abandonada, però un “govern d’unitat”, format pel gran arc polític català, en prescindeix.
El PGM del 76 no va ser una imatge sinó un tauler d’escacs obert a múltiples partides possibles i imprevisibles, entre elles l’olímpica. Es va desenvolupar a cop de modificacions de pla i amb voluntat transcendent, justament el que ara la idealització del planejament vol bloquejar. Ara la política urbanística es converteix en fer plans, quan aquests plans haurien de ser una eina de la política territorial, i constitueix una inversió de conceptes, perquè els plans esdevenen més projecte, més disseny i imatge que no pas un marc de joc, i així es renuncia a la governança pública. I a hores d’ara a Catalunya portem un munt de plans territorials i sectorials sense cap eina de gestió.
Amb ben poques excepcions a escala catalana, l’urbanisme ha seguit en els darrers 50 anys el model dels anys seixanta: plans parcials privats de gestió ídem. Per aquest camí, àmbits que es deien tecnològics acaben en polígons comercials, i el súmmum del progressisme ha estat obligar a acabar tota la urbanització (inclosos el verd i els bancs) abans del primer edifici residencial. Amb una derivada obligada: sòl molt car i degradació. Les administracions s’han conformat amb una cessió del 10% del sostre, fins ara mal venut, quan tampoc era la quota necessària d’habitatge social; el que fos abans de ser agents actius protagonistes. Siguem clars: d'ara endavant caldrà que de l’ordre de la meitat de tot el nou sòl urbà que es creï sigui per a política social d’habitatge, en dret de superfície. Cap administració hi està preparada, ni ho saben, ni existeixen les agències per fer-ho.
Ens cal un marc com el que va crear i gaudir Joan Anton Solans: institucionalitat, planejament i gestió. Però en mig segle no hem reproduït enlloc cap corporació territorial tipus AMB: ni al Pirineu ni a l’Ebre, que clamen atenció al desenvolupament, com tampoc al Camp de Tarragona o al Vallès. Només hem consolidat l’exclusivisme de l’AMB. I el territori és el principal capital públic, l’administració del qual hauria de ser un vector potent d’acció econòmica i social. Res.
Pel camí actual no hi haurà cap marc de política d’habitatge, ni a curt ni a mitjà termini –ara que plora la criatura–, com tampoc de mobilitat, o ambiental, amb aquella mirada àmplia de la qual Solans va ser capaç. Només que llavors es podia fer des d’uns pocs centres: Ajuntament de Barcelona, Corporació, Generalitat i poc més, i avui cal una acció més sistemàtica i àmplia. No debades ha passat mig segle.
L’enfarfegament de l’urbanisme, amb l’aura de la sofisticació i amb l’excusa de la seva pulcritud incontaminable, assoleix una crisi profunda, una reducció que tanca tota innovació. En nom d’aturar els temors d’un retrocés es bloqueja tot futur. Aquest fet forma part de l’actual crisi de les administracions, amb un resultat polític que és del tot reaccionari. Per tot això no crec que Joan Anton Solans pugui descansar gaire en pau.
