Urbanisme 'is over'?
Fa pocs dies Oriol Nel·lo alertava de l'ensopiment de la disciplina urbanística i de la necessitat d'adaptar-la als reptes contemporanis. L'esclat de la bombolla immobiliària, la crisi econòmica severa i la migradesa dels recursos locals fan que l'urbanisme sembli esgotat com a metodologia per ordenar el creixement i les dinàmiques urbanes. En paral·lel, l'Ajuntament de Barcelona ha reconvertit l'antiga àrea d'urbanisme (allà on es va coure el model Barcelona) en la nova àrea d'Hàbitat Urbà, i el seu nou cap, Vicente Guallart, anunciava emfàticament la mort de l'arquitectura en una entrevista realitzada per l'arquitecte Marc Koehler -Urbanism is over, es pot trobar a YouTube.
La pregunta és simple: ¿realment estem assistint a la fi de l'urbanisme modern? ¿Es pot adaptar l'urbanisme als nous reptes de la ciutat contemporània o toca un canvi de paradigma i metodologia atès l'esgotament de la disciplina? El que va inventar Cerdà i que ha esdevingut la manera democràtica d'encarar la construcció de la ciutat, ho acabarà ara el tàndem Vives-Guallart sota el paraigua de l'Hàbitat Urbà?
Em sembla que la qüestió és rellevant, i no hauria d'estar circumscrita al debat d'experts perquè l'urbanisme ha estat l'eina democràtica de fer ciutat; equilibrant les funcions del territori, articulant planejaments que contenen i endrecen el creixement, establint eixos que articulen la mobilitat i, sobretot, limitant -encara que de manera massa tímida- els excessos del mercat sobre el sòl i l'espai públic urbà. Es pot afirmar que l'urbanisme s'ocupa de l'esfera pública i l'arquitectura de la dimensió privada de la ciutat.
La història de l'urbanisme modern naixia amb l'Eixample de Cerdà, però no és la primera vegada que algú en canta les exèquies. La fe cega en la tecnologia, la inspiració en formes orgàniques extretes de la natura, el protagonisme de l'edifici per damunt de la idea de ciutat, són algunes característiques que comparteixen, per exemple, el grup Archigram o els metabolistes japonesos. Ambdós apareixen als anys seixanta acompanyant el miracle econòmic de la postguerra i comparteixen la voluntat de trencar amb els arquitectes moderns encapçalats per Le Corbusier. (És molt curiosa, per exemple, la coincidència formal entre la Torre de Càpsules Nakagin, de Kurokawa de l'any 1972, o el conjunt Habitat 67 de Moshe Safdie amb algunes imatges virtuals del projecte Blau Ictínea presentat pel nou equip de govern.) Més enllà de l'agitació intel·lectual que provoquen i de la seva empremta en la història de l'arquitectura, mai van generar una nova metodologia d'intervenció a la ciutat.
Ara, cinquanta anys després, en totes les propostes dels responsables municipals hi reviu la carta de l'hàbitat urbà debatuda durant els anys cinquanta, s'afegeixen unes dosis de tecnologia futurista (ara en diuen smart city) o s'usa l'expressió metabolisme urbà com a nova, encara que tingui mig segle d'antiguitat.
La idea de ciutat com a globalitat, producte d'unes condicions físiques, d'una trajectòria històrica i d'un conjunt de conflictes socials, desapareix. L'urbanisme, com a mètode de fer ciutat, partia de l'anàlisi i condicions de cada territori; ara l'arquitectura avançada ja no necessita aquest apriorisme: per això es plantegen portes (un eufemisme de projectes) a Collserola, i no la manera de conformar el límit entre ciutat i parc; o s'inicia un procés per convertir el Port Vell en una marina de luxe que es completarà amb el Blau Ictínea, sense considerar la relació entre Barcelona i el mar. Molt més assenyada és la proposta de l'associació de veïns del Poble Nou que reivindica l'eix Pere IV, artèria històrica d'aquest barri, o la posició de les associacions de Nou Barris presentant-se al concurs de les portes de Collserola previstes per a aquest districte. La ciutat avui té noves exigències, la dimensió de regió metropolitana és central i cal, en molts casos, transformar les trames urbanes per imprimir-hi un nou dinamisme. És necessari reciclar barris i edificis, però no podem partir de zero com feien els metabolistes al Japó de la postguerra. La ciutat, com deia Calvino, és el temps condensat a l'espai, i tot el que fem avui ha d'estar empeltat de passat i carregat de futur. L'urbanisme continua sent la millor eina per encarar-ho.