Les universitats i l'economia a l'Àsia i a Europa

El debat sobre la gestió i el finançament de les universitats catalanes s'ha d'abordar des d'una perspectiva internacional. Un informe recent de l'OCDE sobre el paper de l'ensenyament superior en el desenvolupament de Catalunya critica l' statu quo i proposa al govern espanyol i al català, i també a les universitats, una sèrie d'innovacions per potenciar la importància estratègica dels estudis superiors. La European University Association (EUA) ha publicat un estudi sobre l'impacte de la crisi econòmica en les universitats europees. L'Asia Europe Foundation de Singapur ha organitzat una sèrie de tallers d'experts en què s'ha fet una anàlisi comparativa de la situació d'Àsia i Europa, i fa poc n'ha publicat els resultats i recomanacions.

Els estats membres de la UE consideren l'ensenyament superior com un dret i un bé públic que l'administració ha de garantir. Els països asiàtics el veuen com un avantatge per a l'alumne o la seva família, que en el futur trauran un profit dels seus estudis i, per tant, han d'assumir-ne el cost. Les universitats europees reben més fons públics, mentre que les asiàtiques es basen més en el finançament privat. Totes dues zones geogràfiques es veuen obligades a competir en el rànquing universitari, donant una importància exagerada als resultats de la recerca d'elit més que no pas als ensenyaments i la formació generalistes, malgrat que en el context asiàtic encara hi ha països en vies de desenvolupament. Les economies asiàtiques emergents inverteixen bastant més que Espanya en ensenyament superior i i R+D, i ofereixen incentius financers i flexibilitat de gestió per millorar els resultats i la classificació d'unes universitats seleccionades prèviament. Espanya inverteix només l'1,1% del PIB en ensenyament superior i l'1,1% en R+D. Els EUA gasten el 3,1% i el 5,8%; Finlàndia, el 3,5% i el 5,6%; Corea, el 2,6% i el 2,6%; i el Japó, l'1,4% i el 3,2%. Durant aquestes dues últimes dècades el govern xinès ha triplicat les inversions en educació superior. L'índex de despesa de Catalunya en R+D és més elevat que la mitjana espanyola, però és baix en comparació dels països de l'OCDE que aconsegueixen els millors resultats. Si no hi ha un compromís seriós de potenciar els estudis superiors i la recerca, Catalunya no podrà competir amb aquests països al mateix nivell.

Tant a Europa com a l'Àsia s'està qüestionant la naturalesa i funcions dels sistemes d'ensenyament superior. Brahm Prakash, de l'Asian Development Bank, subratlla el lligam entre educació i desenvolupament en el model econòmic contemporani, i pronostica que caldrà redefinir el paper de les universitats des de la perspectiva de l'actual crisi financera. George Psacharopoulos, del Banc Mundial, ha demostrat que l'educació superior produeix guanys en el sector privat i beneficis socials. Els primers inclouen la generació de riquesa i el pagament d'impostos més elevats per als llicenciats universitaris (molts estudis han demostrat que un petit augment del PIB dedicat a l'educació superior genera un increment molt més elevat en el conjunt del PIB). Els beneficis socials són els efectes externs de l'educació, i això planteja l'interrogant de quin ha de ser el paper dels governs per promoure l'educació superior. El comunicat de Lovaina també subratlla la dimensió social de l'educació superior. L'OCDE resumeix els efectes socials del saber, i demostra amb proves empíriques que s'observen nivells més elevats de salut i ingressos entre els homes i dones amb estudis, i que d'això se'n deriven beneficis evidents per a la comunitat: menys despesa pública en salut i més estalvi i consum privats, així com més cohesió social i tolerància, uns votants més informats i una governança democràtica més eficaç. Segons estudis del Banc Mundial, la rendibilitat de l'ensenyament superior ha crescut d'una manera significativa durant el període 1973-2004.

L'informe de l'EUA defineix cinc modalitats bàsiques de finançament universitari: fons públics, taxes de matriculació, ingressos procedents dels contractes de recerca i els cursos per a adults, la filantropia i la gestió empresarial dels recursos universitaris. També insisteix que cal una autonomia eficaç en la gestió universitària per garantir un ús eficient del finançament, i que les universitats n'hagin de retre comptes i demostrar que se n'obtenen resultats. En el cas de Catalunya, és possible que el finançament públic hagi tocat sostre. Els alumnes o les seves famílies financen gairebé el 20% del cost real dels estudis, però aquest percentatge no és gaire més baix que el d'altres països de la UE. Les universitats catalanes han començat a generar ingressos procedents de les activitats de recerca i els cursos per a adults, però hi ha poca tradició de finançament filantròpic, per no dir gens, i de gestió empresarial dels recursos universitaris.

Segons l'informe de l'Asia Europe Foundation, quan el cost de l'educació superior desborda els límits del finançament públic, el paper del govern ha de ser trobar algú altre que pagui; és a dir, el govern ha d'estimular activament el sector privat. La introducció d'incentius fiscals per a les donacions o llegats ha de donar lloc a noves fonts de finançament, una cosa que també s'aconseguiria amb una política més proactiva de transferència de coneixements i cooperació entre universitats i forces productives, i de transferència cultural i social i cooperació amb les administracions públiques.

L'informe conclou que l'ensenyament superior és un bé públic i un element fonamental per al desenvolupament econòmic, social i cultural, i que els governs l'han de promoure en tot moment per tal de garantir-ne la continuïtat, qualitat, diversitat, equitat, accessibilitat i sostenibilitat.