La universitat no pot esperar més
EconomistaL’article d’avui tracta de les universitats i les seves necessitats de finançament. És un tema dels que en diem del dia a dia, però que marquen si el país es troba en el camí del progrés o en el del declivi.
En primer lloc, recullo un fet important. No podem jutjar el nostre sistema universitari simplement per si tenim un Oxford o un Stanford. No els tenim i seria sorprenent que els tinguéssim si considerem la nostra història i els nostres recursos. Però no compten només les puntes. El sistema universitari català, en termes comparatius europeus, ofereix un nivell de formació ben alt a la població que serveix. Ho saben prou bé les empreses, multinacionals o start-ups, que se situen a Catalunya atretes, entre altres factors, per la qualitat dels nostres graduats. A Europa hi ha més de 3.000 universitats. Si ens fixem en les 100 millors segons la publicació Times Higher Education, el 44% dels nostres alumnes són atesos per universitats que formen part d’aquest grup. Només Bèlgica (i Luxemburg) ens supera a la UE.
Un efecte de la crisi econòmica, a Catalunya i arreu d’Espanya, ha estat una caiguda (en podeu dir retallada, ja accepto el terme) molt forta de les subvencions públiques. En concret, la subvenció genèrica a les universitats públiques catalanes ha baixat de 922 milions d’euros (M€) el 2009 a 772 M€ el 2016, és a dir, una reducció del 17% (en la línia de la mitjana espanyola però per sota de Madrid o el País Valencià). El mínim va ser el 2012 (691 M€). El 2016 ja hem tornat al nivell del 2007. ¿Com han pogut les universitats resistir aquest cop, i fins i tot augmentar la qualitat? Doncs per tres raons.
En el període més dur de la crisi es va perdre una paga extra. Com que la despesa universitària consisteix sobretot en sous, això significava que la qualitat del servei no quedaria gaire afectada si el personal, d’administració o docent, mantenia el seu nivell d’esforç i dedicació. L’ha mantingut amb escreix. La comunitat universitària hi posa el coll i es mereix tot el nostre reconeixement.
En segon lloc, la caiguda dels ingressos per a recerca s’ha vist molt compensada per l’augment de fons europeus. En aquest front, i precisament perquè tenim qualitat, les nostres universitats han estat molt competitives. Si el 2009 van obtenir 50,2 M€, l’any 2016 en van obtenir 74 M€, un 50% més. Així i tot, no s’ha compensat del tot la caiguda de 36 M€ provinent de fons competitius espanyols.
I, en tercer lloc, i crucialment, perquè no es va voler renunciar a la qualitat i es va implantar un sistema de tarifació social (anomenat Beques Equitat) per als estudis universitaris que ha tingut el doble efecte de no entorpir l’accés als alumnes de famílies amb renda insuficient i d’incrementar el pagament per matrícula als alumnes de famílies amb renda suficient. El resultat per a les finances de les universitats ha estat un augment d’ingressos que ha esmorteït la caiguda de la subvenció de la Generalitat. Més precisament, la suma de la subvenció i dels ingressos per matrícules del conjunt de les universitats públiques catalanes se situa el 2016 en 1.001 M€ (el 2017 s’estima en 1.019 M€), per sobre de tots els anys anteriors, amb l’excepció del 2009 i el 2010, en què són un 5% superiors al 2016. O es procedia d’aquesta manera o es relliscava immediatament cap a la mediocritat. Garantir la qualitat reté a les universitats públiques els alumnes de les classes mitjanes, i, alhora, el que aquests paguen per matrícula ajuda a sostenir la qualitat. Un cercle virtuós que s’ha de mantenir i que estic convençut que serà també el camí que, progressivament, prendrà Europa.
Hem aguantat bé. Però no ens hem d’enganyar. La tensió sobre els pressupostos és enorme. Molt justament, la paga doble ja ha estat restaurada, i la congelació, pròpia de la crisi, de contractacions i d’inversions no pot ser un mecanisme permanent d’ajust. El professorat està envellint, i tenim, dintre o fora del país, un enorme embassament de talent que, si el poguéssim incorporar bé, faria que el nivell general de qualitat no es deteriorés, ans al contrari. I també que s’anessin enfortint els àmbits de més excel·lència.
El meu judici és que la universitat no pot esperar més. Com a mínim, aquest 2018 hauríem de recuperar, pel que fa a la suma de la subvenció bàsica i els ingressos per matrícula, el nivell del 2010. Es podria aconseguir augmentant la subvenció bàsica un 5%, en concret 39 M€. I si som seriosos i prou ambiciosos els augments del 5% s’haurien de sostenir durant un període llarg, d’entre 5 i 10 anys. Però sé prou bé que això segon dependrà fonamentalment de quin sigui el finançament global de la Generalitat.