La universitat és invisible?
Un amic meu em passa dades oficials dels dos darrers anys al sistema universitari català. Fent un capmàs de tot plegat, m’explica el següent: el curs 2018-2019 (just l'anterior a la pandèmia) hi havia uns 259.000 estudiants matriculats en graus i màsters. L’any 2019 treballaven, a les universitats catalanes, gairebé 9.900 docents i investigadors; unes 11.850 persones en els àmbits dels serveis, suport logístic, administració, etc. També segons dades del 18-19, hi havia vora 3.800 estudiants de doctorat i s’havien llegit unes 2.200 tesis doctorals. Entre una cosa i l'altra, el total de població del país vinculada al col·lectiu universitari arribaria als 284.000 homes i dones, grans i joves.
No és, doncs, un col·lectiu petit, minúscul, marginal (en termes quantitatius), que visqui i treballi en racons del territori inaccessibles, sense llum, ni aigua ni connexions telemàtiques. Tampoc no és un col·lectiu que faci una feina temporal, com la verema o la recollida de la fruita a les terres de Ponent. Molts dels treballadors del món universitari tenen contractes temporals i precaris, és cosa sabuda, però les hores de feina (docència, recerca, administració, etc.) ocupen pràcticament tot un any natural (o un curs acadèmic, si també es vol mirar d’aquesta manera).
Els centres de treball universitari estan escampats per tot el territori. Des de les Terres de l’Ebre fins a l’Empordà, podeu trobar infraestructures vinculades al món de l’ensenyament superior i la recerca: escoles universitàries, facultats, rectorats, laboratoris i altres centres de recerca, museus i excavacions, parcs naturals i altres espais vinculats a les diverses universitats del país. Barcelona, Bellaterra, Tarragona, Lleida, Girona, Manresa, Santa Coloma de Gramenet, Vic, entre altres viles i ciutats, tenen grans o més petits campus i centres. És a dir, el món universitari català és per tot arreu: docents i estudiants viuen en molts diversos llocs del país; fan despesa als comerços del país; són consumidors de cultura en llocs diversos del país; es manifesten, fan festes, estudien, fan recerca, excaven, pinten i dibuixen, calculen i construeixen arreu del país.
A pesar d’aquesta realitat tossuda, el sistema universitari català i el món que l’envolta és invisible, no existeix. Quants programes va dedicar TV3 (la nostra, la teva, etc.) i la resta de mitjans de comunicació a l’impacte de la pandèmia i els confinaments en el món universitari? Jo en recordo uns quants dedicats a l’escola i l’ensenyament primari i secundari; al món de la cultura; als col·lectius més vulnerables; al comerç i la indústria. No en recordo cap dedicat al món universitari, ni a les cadenes de televisió ni als programes dels nostres mai prou elogiats líders de comunicació radiofònica matinals o nocturns, tant li fa.
¿S’han dedicat espais monogràfics a l’impacte de la pandèmia i els confinaments sobre l’ensenyament superior i la recerca? No. ¿Alguns dels nostres millors periodistes, mediàtics o no, televisius o radiofònics, o el que sigui, han organitzat espais d’informació sobre la qualitat de l’ensenyament virtual en les universitats presencials, les afectacions en la recerca, en la vida social dels estudiants; la desaparició o transformació dels espais de debat i d’intercanvi de coneixement (congressos, seminaris, trobades especialitzades, etc.)? No.
Els nostres responsables polítics, entestats a passar l’estona mentre el país cau a trossos, ¿han dit alguna cosa sobre la possibilitat de vacunar els docents universitaris (com s’ha fet amb el professorat de primària i secundària), per accelerar el retorn a una mínima normalitat en termes de docència i de recerca i funcionament? No.
El món universitari català (des dels edificis fins a la gent que hi treballa i estudia) és invisible, marginal i prescindible des de fa molts anys; probablement, des que va desaparèixer una conselleria específica per a aquest camp i els rectors es presentaven, al Parlament, a la comissió de comerç i altres activitats semblants. El país es va desmuntant: qui hauria de governar, sol o en coalició, passa l’estona fent veure que està discutint sobre coses molt transcendentals, i més de 284.000 persones viuen en una mena de clandestinitat tolerada, que, aparentment, no importa a cap responsable públic. Si demà es decretés unlocaut universitari, ningú no se’n faria ressò. Això sí: quan siguem independents, a Harvard ens envejaran. No sabem què envejaran, però segur que serà alguna cosa. Quin desastre.
Francesc Vilanova és professor d’història contemporània (UAB)