La universitat sense estudi?

Hi havia un temps que l’essència de la universitat era l’estudi. En la nova llei orgànica del sistema universitari (LOSU), ja aprovada al Congrés de Diputats i en procés de ratificació pel Senat, ni se’n parla, de l’estudi. És una absència sobrevinguda. La llei orgànica d’universitats, del 2001, començava afirmant, en el primer apartat del primer article, que “la universitat realitza el servei públic de l’educació superior mitjançant la recerca, la docència i l’estudi”. També en el primer paràgraf del primer article, la llei orgànica de reforma universitària del 1983 començava declarant que “el servei públic de l’educació superior correspon a la universitat, que el realitza mitjançant la docència, l’estudi i la recerca”. En canvi, la LOSU declara, al segon article (el primer estableix quin és l’objecte de la llei), que el “sistema universitari presta i garanteix el servei públic de l’educació superior universitària mitjançant la docència, la recerca i la transferència del coneixement”.

Com es pot veure, l’estudi ha passat de ser el segon element definidor de la universitat l’any 1983, al tercer l’any 2001 i a desaparèixer l’any 2022. El canvi del 1983 al 2001 va ser conseqüència de la promoció de la recerca, del tercer al primer lloc de la definició de l’essència del fet universitari (parcialment revertida el 2022). El 2022 ha desaparegut l’estudi en favor de la transferència del coneixement. Tota referència a l’estudi s’esvaeix i només es pot detectar el rastre del concepte per la referència, més endavant, als “estudis” i als ”estudiants”.

Però, què és la universitat sinó un lloc d ‘estudi? Què se li pregunta a una persona jove quan es vol saber a què es dedica: “Estudies o treballes?”. Si estudia se li pregunta: “Què estudies?”. L’activitat universitària des del costat dels estudiants –i d’aquí ve el nom en totes les llengües que ens són culturalment més properes– és, essencialment, l’estudi. Certament, cal afegir components d’aprenentatge de pràctica professional, però aquests tampoc es mencionen en les darreres definicions de les funcions de la universitat. S’oblida sovint que també la docència implica una dosi enorme d’estudi. Tot docent, quan prepara els cursos que ha de donar, ha d’estudiar molt per dominar la matèria, per posar-se al dia de les novetats i per organitzar de la millor manera possible els coneixements que ha de transmetre als seus estudiants, que es dediquen amb cos i ànima a l’estudi. Els professors també estudien. I què fan els investigadors si no és estudiar contínuament per estar al dia del seu camp de recerca? Les funcions clàssiques de la universitat passen totes per enormes dosis d’estudi. 

És mal senyal que s’oblidi l’estudi. Suggereix una menysvaloració de la importància de l’esforç individual i una aproximació màgica a les funcions de la universitat: docència sense estudi, recerca sense estudi i transferència del coneixement sense estudi. Tants oblits transmeten el missatge que no cal estudiar. En canvi, els estudiants no avancen si no estudien. En la majoria dels casos, no poden avançar si no estudien molt. I el professorat, tant en la seva funció docent com en la de recerca o en la de transferència del coneixement, no són res sense estudi.  Encara que ens situem en les tècniques didàctiques més actuals, com poden ser l’aprenentatge per projectes i per equips o l’aula invertida, no hi ha aprenentatge sense moltíssim estudi personal. El terme “coneixement” es menciona tota l’estona, i sembla substituir l’estudi quant a centralitat conceptual, però l’assoliment del coneixement sembla produir-se sense estudi, per “ciència infusa”.

A què ve, doncs, aquest menysteniment de l’estudi? Potser és que el terme “estudi” sembla antiquat? ¿Es protegeix per als “estudis” (graus, màsters universitaris i doctorats) i per als “estudiants” però es pretén que no cal per superar els estudis o per exercir d’estudiant? Què substitueix l’activitat de l’estudi? M’he referit abans a una aproximació “màgica”.  Allò que representa esforç no és políticament correcte. Però l’estudi és un esforç. S’esdevé però no es menciona. Aquesta és una pèssima fórmula per fomentar l’estudi, base indispensable de tot aprenentatge complex i de l’assoliment d’una competència acadèmica, professional o investigadora, així com per justificar la tasca docent i investigadora: o sigui, la que cal per a la conquesta del coneixement. La solució màgica sembla ser coherent amb la llei 3/2022, de 24 de febrer, de convivència universitària, que minimitza la protecció de l’estudi en els conflictes sobre còpia, plagi i falsificació, que tant han perjudicat la percepció internacional del sistema universitari de l’estat espanyol. No es parla d’estudi perquè no es demana estudi: una immensa hipocresia col·lectiva.