Des que l’any 1970 Pierre Bourdieu i Jean Claude Passeron van publicar La reproducció. Elements per a una teoria del sistema d’ensenyament el panorama de l’oferta formativa ha canviat molt. L’accés a la universitat s’ha generalitzat de manera massiva, comparat amb les minories de les elits culturals que hi accedien a la dècada dels cinquanta i seixanta. En aquest estudi clàssic, resultat d’una colla de recerques realitzades al Centre de Sociologia de l’Educació i de la Cultura de París, els autors van definir el mercat del capital simbòlic. Per capital simbòlic s’entén un codi d’origen, en l'àmbit familiar i de grup social, segons el qual l’accés a la cultura resulta més o menys difícil. Per exemple, disposar d’un vocabulari complex o restringit pot determinar l’èxit o el fracàs a l’escola o a la universitat. La característica que van aïllar Bourdieu i Passeron era que el sistema educatiu replicava i legitimava l’estructura del capital simbòlic ja preexistent en una societat de classes. Aquesta idea fou decebedora per aquells qui creien en la capacitat regeneradora de l’educació, pensada com un ascensor social que facilitava la mobilitat. Així doncs, tant l’escola com la universitat es limiten a sancionar una determinada posició social segons el capital simbòlic i cultural de les persones. La motxilla de l’entorn social condiciona en gran mesura el rendiment acadèmic. L’acció pedagògica no s’exerceix de manera neutral en grups amb nivells idèntics de capital cultural. Al cafè de la cantonada del meu barri, el cambrer, que es diu Ahmed, m’explica que vol preparar les oposicions a bomber. Em comenta que tant família com amics li han deixat clar que això, en el cas d’una persona com ell, procedent d’un ambient d’immigració precària, és impossible. Les seves expectatives, junt amb les condicions de capital simbòlic de què disposa (llengua, maneres de fer i de pensar, gustos, formes de socialització) no és suficient per a preparar el concurs: malament rai. L’escriptora Annie Ernaux va descriure amb molta precisió què significa aquest concepte de la sociologia del poder: qui vulgui traspassar el sostre de vidre del capital cultural per enfilar-se amb garanties a l’ascensor social necessita fer el doble d’esforç per a dominar les eines de qui ocupa un lloc privilegiat, legitimat per seguir ocupant-lo.
Però podríem dir: a veure, no som als anys setanta. Aquesta teoria de la reproducció, ¿és aplicable a la situació actual?, ¿podem parlar de societat de classes avui? Els articles sobre el sistema educatiu apareguts en aquest mateix diari els darrers mesos, en un interessantíssim debat entre Gregorio Luri i Anna Jolonch, plantegen qüestions diferents sobre aquest afer. Mentre Gregorio Luri defensa l’esforç com una variable del tot rellevant en un context en què la mobilitat social ha de ser possible, Anna Jolonch apunta la qüestió del capital cultural com un obstacle de base que obliga el sistema a fer adaptacions. ¿A l’alça o a la baixa pel que fa al nivell d’exigència? That is the question.
Sigui com sigui, cal fer avinent que el camp de la formació superior s’ha convertit en un mercat cultural: segons el grup social de pertinença les opcions varien. L’oferta i la demanda s’estructuren entorn d'uns diplomes que, suposadament, per si mateixos han de servir per facilitar una millor integració social i una major participació en la vida econòmica. A la pràctica la cosa es complica. Les societats s’han polaritzat entre una minoria d’elits globals i una majoria de persones (incloses les classes mitjanes) que van quedant als marges. No sembla que el sistema educatiu per si sol pugui modificar aquest escenari. Encara que no hi hagi garanties, disposar d’un diploma universitari augmenta les possibilitats, perquè en el postcapitalisme les habilitats cognitives són importants. Com digué el sociòleg Manuel Castells, els treballadors programables podran ser substituïts en qualsevol moment per una màquina o per un altre que sàpiga fer exactament el mateix. Per exemple, disposar de dos diplomes idèntics. En canvi, els treballadors simbòlics seran gent capaç de tenir idees i aplicar-les de manera creativa, amb la presència d’un element que discrimini la seva formació: el prestigi de la universitat on l’ha cursat, la modalitat presencial o en línia, el tema del seu treball de fi de màster, els professors amb qui ha treballat, les llengües que ha emprat, etc. Conclusió provisional: ni tot està escrit per a cadascú, ni els obstacles que es trobarà són pocs.
