Quod natura non dat Salmantica non praestat . El que la natura no dóna, Salamanca no ho proporciona. Aquest és el lema d'una de les universitats més antigues d'Europa que al segle XVI assolí altíssimes cotes de prestigi i excel·lència. Una excel·lència que ara cerquen universitats d'arreu. Les nostres han pujat al carro d'un programa que abraça la totalitat de l'Estat en dues convocatòries consecutives del 2009 i 2010. Podem aconseguir aquesta excel·lència real? Amb quines condicions?
Girar la mirada enrere ens pot ajudar. Fins als anys 60 del segle XX hi havia relativament poques universitats. El 1968 nasqué l'Autònoma de Barcelona, el nom de la qual rememorava aquella gran Universitat decapitada per la Guerra Civil. Amb la democràcia es multiplicaren els centres públics i privats, fins a sumar-ne onze a Catalunya. Són massa, potser? S'imposa posar ordre al mapa d'universitats.
Ara com ara la situació és molt greu. A les universitats no hi han arribat, en molts casos, els diners promesos abans que la crisi esclatés. Només el deute de la UAB és d'uns 53 milions d'euros. Havíem apostat per assolir l'excel·lència i el primer que hem d'assolir és un ajustament dràstic de cinturó.
L'Europa comunitària té una massa estudiantil d'un volum enorme, amb gran capacitat de mobilitat gràcies als programes Erasmus i altres de semblants. Sentint la necessitat d'un Espai Europeu d'Educació Superior (EEES), es va gestar durant molt de temps el pla Bolonya, un pla que no satisfà ningú i que s'ha hagut d'instaurar a empentes i rodolons a les nostres universitats, que han vist com en pocs anys els plans d'estudis canviaven cada dos per tres. I tot això trontollarà en un moment o altre perquè, entre moltes altres raons, Europa no ha sabut sumar fins a cinc pel que fa als anys de duració de la carrera universitària: que si 3+2, que si 3+1, que si 3+1+1, que si 4+1. Finalment, de manera encertada o no, tot Europa juga al número 3, mentre que Espanya ha decidit que juga al 4, amb la qual cosa el nivell dels estudiants no és el mateix. Tot això trenca allò de l'espai d'educació superior comú.
Ara bé, que la carrera universitària sigui de tres o quatre anys no és el fet substancial. Sí que ho és la formació amb què els alumnes arriben a la universitat. I aquí cal reconèixer que el nivell és preocupantment baix: amb prou feines els alumnes tenen per regla general un domini mínimament acceptable en comprensió i expressió oral i escrita, per no parlar de continguts. Manca el que podríem dir un cap ben moblat i és flagrant la manca de formació en llengües, malgrat que ara sabem que sense anglès no podem ser competitius en cap àmbit. Però és que ni tan sols coneixen bé el català i el castellà. I mira que és tan fàcil per als petits aprendre idiomes! A Catalunya hem sentit a parlar de trilingüisme, però encara no s'ha portat a la pràctica.
Estic convençuda que si en comptes dels exàmens de selectivitat, als alumnes que opten a l'ingrés a la universitat se'ls fes passar per la prova que mig segle enrere es feia als 9 o 10 anys per entrar al batxillerat, pocs la superarien si s'apliqués el que a nosaltres se'ns exigia aleshores: cap falta d'ortografia ni d'expressió. Si abans es demanava als 10 anys, no es pot demanar ara als 18?
Tots som prou conscients de les dificultats que té l'ensenyament, amb múltiples fronts oberts, però no podem deixar que l'ensenyament primari o secundari vagi pel pedregar. No només perquè l'excel·lència universitària ha de començar-se a guanyar a P-3, sinó per tenir una ciutadania de qualitat, amb valors, que desempolsi el sentit de l'esforç personal i el respecte envers els mestres i professors, sense lloc per a l'incivisme, la violència o els ni-ni . L'educació és un pilar bàsic insubstuïble i si països petits han aconseguit uns alts nivells d'excel·lència en l'ensenyament, bé podem aspirar també a arribar-hi nosaltres.
Com? Molts docents, la tasca vocacional dels quals es digna d'admiració i reconeixement, estan desmotivats i atribolats davant els canvis continus, la manca de suport, uns alumnes amb múltiples problemàtiques i una allau de foranis la integració dels quals esmerça moltes energies. I ara, menys recursos. La tisorada que amenaça l'ensenyament és el camí més directe cap al fracàs escolar i social. Una escola sense ordinadors no és ni de lluny el pitjor que pot passar, i fins i tot jo diria que decididament és millor començar pels llibres. També es poden fer bones classes en barracons amb un cert condicionament. Però sense unes directrius ben marcades i mestres suficients, el desastre està garantit. Tots sabem que són temps de reestructuració, però no podem sacrificar l'educació perquè som a la cua d'Europa. Que les reformes serveixin per incentivar l'ensenyament. Deia Ciceró: " Quod enim munus reipubicae afferre maius meliusve possumus, quam si docemus atque erudimus iuventutem?
" Quin millor servei públic podem fer que ensenyar al jovent?