La universitat: camins divergents?
Recentment s'han publicat diferents rànquings de referència. Tant la classificació que elabora la Universitat de Leiden (Holanda) com l'URAP (University Ranking by Academic Performance) situen la Universitat de Barcelona com a líder a tot l'Estat. El segon rànquing fins i tot la col·loca com l'únic centre espanyol dins de la màxima categoria, AA+, i com a única universitat espanyola entre les 100 millors. Per matèries, la UB també és l'única universitat estatal que forma part de l'elit de les 200 millors universitats del món en 26 de les 30 disciplines del coneixement, segons el QS World University Rankings 2013 by Subject, que s'ha publicat recentment. Finalment, el rànquing SIR també mostra la millora de la Universitat de Barcelona, que puja a la tercera posició de l'àmbit iberoamericà, i continua sent la primera espanyola.
Tot el que envolta les classificacions revesteix complexitat, qüestionaments de la significació de la seva mesura, i els resultats poden ser interpretats de diferents maneres. No obstant, a les universitats ens serveixen per identificar tendències i saber la nostra projecció internacional. Sobretot, a l'hora de mesurar l'excel·lència en recerca, que després haurem de saber transferir al teixit productiu.
L'exemple de Boston i Massachusetts sol ser reiteratiu com a referent de pool de creativitat, innovació i excel·lència en la recerca i, per tant, de motor econòmic. Per què Massachusetts és un èxit? Probablement les raons són variades, però, sens dubte, la creació d'empreses, l'emprenedoria i, per tant, la vitalitat de Boston es deuen, en gran part, al paraigua de Harvard i el MIT.
El sistema universitari català és capdavanter a Espanya: les universitats són fonamentals per mantenir el lideratge de la nostra economia en determinats sectors gràcies a una formació docent de qualitat i a una producció científica puntera. La UB vol exercir el mateix rol que Harvard per al seu país i ser el motor no només econòmic sinó també social i cultural de la Catalunya de les pròximes dècades. Els resultats ens indiquen que els avenços que hem fet els últims anys estan donant els seus fruits i anem pel bon camí. Malauradament, això pot ser insuficient.
Massachusetts encara és un objectiu llunyà. El president Mas visitava Boston el juny de l'any passat en una situació d'acumulació de reduccions del pressupost públic estatal i català per a l'R+D+i que superava el 15% en 2 anys. L'estat nord-americà destinava l'any 2008 un 5,5% del seu PIB a aquesta partida, mentre que aquest percentatge es redueix a l'1,63% a Catalunya i a l'1,39% a Espanya.
Un bagatge molt descoratjador per emmirallar-nos en països que aposten fermament per l'educació superior. Si les polítiques del govern central persisteixen, es pot obrir un camí cap a models en què la part pública perdi pes. És necessari defensar el model de servei públic que tan bons fruits ha donat, tot i que comporti dèficits conjunturals per sobre del que seria desitjable per a l'equilibri econòmic. A la UB, davant les limitacions dels recursos públics, estem millorant els ingressos propis i iniciant noves actuacions i iniciatives per atreure més recursos de l'entorn. No obstant, mesures com l'augment generalitzat a Espanya del preu de les matrícules universitàries, que agreuja la insuficiència del sistema de beques estatal, no són sostenibles i minen els beneficis socials de la formació.
Cal avançar, doncs, en un pacte pel sosteniment de la universitat pública amb recursos públics suficients, en el qual participin tots els agents que hi estem vinculats, i que doni valor al nostre model universitari, que és dels més efectius i eficients. Disposem d'actius valuosos, com el nostre personal docent i investigador, extraordinàriament avaluat i preparat d'acord amb els nous llindars i normatives. La solució, per tant, no passa per limitar les oportunitats laborals del personal acreditat, sinó per retenir el talent a Catalunya i evitar, d'aquesta manera, traslladar la inversió feta en altres països. Així ho entenen alguns països com Suècia, Alemanya i França, que estan incrementant els seus pressupostos en educació, en alguns casos per sobre del 10%. Espanya l'ha reduït en la mateixa proporció.
Perquè continuïn la feina i els avenços que hem fet des de les universitats -dels quals els rànquings són una bona mostra-, necessitem el compromís ineludible de les administracions públiques. Massachusetts no està tan lluny, però si les polítiques públiques no mostren confiança en l'educació superior, en lloc de ser un objectiu de país, serà una quimera.
