Quan votem, decidim els escons d’una opció política, però no la composició del Parlament, que és una decisió conjunta. Conjunta però no conscient, perquè no som abelles ni tenim una ment rusc. Però les elits i els seus spin doctors tenen l’hemicicle al cap i poden dirigir-nos, ja sigui a través de la llei electoral o bé exercint un control intel·ligent de l’opinió pública. Si no, no s’explicaria que durant dos segles els països parlamentaris més avançats hagin funcionat amb un bipartidisme gairebé perfecte. Sospitosament perfecte. En el present, és el bipartidisme tradicional el que sembla haver entrat en crisi, el que ha provocat la irrupció d’un feixisme modernitzat, molt capaç també d’influir en l’opinió pública, de despertar-hi l’eterna temptació totalitària.
A la Catalunya contemporània, hem tingut un bipartidisme –el del PSC i CiU– matisat per l’existència d’un doble eix ideològic, el social i el nacional. Mentre Pujol dominava la Generalitat i els socialistes governaven els principals ajuntaments, semblava que havíem arribat a una situació d’estabilitat que acontentava tothom. Després van venir configuracions noves: el tripartit d’esquerres i el front sobiranista.
El Procés va canviar-ho tot, i ens ha llegat un Parlament molt esquarterat. Hi ha vuit forces parlamentàries, i el PSC governa amb només 42 diputats. Tenim independentistes de centredreta, de centreesquerra, d’extrema dreta i d’esquerra revolucionària. I espanyolistes de centreesquerra, de dreta i d’extrema dreta. I els comuns, que són una esquerra camaleònica. El mapa parlamentari s’assembla força a la realitat del país, és a dir, és complex i sense nanses. Les elits enyoren el bipartidisme de tota la vida i voldrien que el PSC i Junts el reeditessin, repartint-se el pastís o bé pactant, tant a Barcelona com a Madrid. I que la resta es repartissin les engrunes. Com abans del Procés.
De moment qui ocupa el centre del quadrilàter és el PSC. En part per mèrits propis i en part pel vot dels que voten PSOE. Mentrestant els seus perseguidors competeixen entre ells. Davant l’amenaça que Salvador Illa s’eternitzi, els derrotats clamen per la unitat enfront del fort. D’apostes per la unitat, en els últims temps, n’hem conegut dues. Una és la del front independentista, que era el gran mantra de Junts, però ja fa temps que no en parla perquè ara porta uns quants cavalls d’avantatge a ERC. L’altra és el front dels partits a l’esquerra del PSC (ERC, comuns, CUP), que té il·lustres defensors com Xavier Domènech i que podria proposar un programa social més avançat i un horitzó més o menys sobiranista, sense entrar en detalls, perquè si no l’invent cau.
Sincerament, em sembla que no veurem un front independentista. Seria menys aparatós i més útil que Junts i ERC coordinessin les seves reivindicacions davant del govern espanyol, cosa que em sembla que tampoc passarà. Pel que fa a l’esquerra nacional, els comuns estan tan afeblits que podrien desitjar un acostament a ERC i la CUP. Però hi ha aquella punyetera paraula, “independència”. Per això Domènech parla sempre de “sobiranies”, en plural, que és el gran eufemisme. Paraules abstractes que no exclouen... També el PSOE diu que la negociació del finançament serà bilateral i multilateral, i tothom ho troba bé. La Constitució també es va fer així, a base del “sin perjuicio de”, que ho deixava tot en mans de la conjuntura.
La unitat, en tots els contextos, és una paraula enlluernadora. Potser ens tornarà a enlluernar si el PP i Vox arriben al poder. En qualsevol cas, convé recordar que els vots populars no se sumen tan fàcilment com els escons.
