Sense unitat, imaginació ni audàcia

Si a la sortida d’una reunió entre presidents que ve precedida d’un tempestuós trencament de relacions a causa de l’espionatge d’una part sobre l’altra el resultat és que les dues parts han quedat que tornaran a convocar una taula que està arraconada des del setembre de l’any passat, es comprendrà que l’entusiasme per la notícia sigui nul, per dir-ho suaument.

Perquè estem davant del cas de "Qui dia passa, any empeny" més gran de la política catalano-espanyola dels últims temps, i això que de fer córrer el rellotge el catalanisme n’havia escrit manuals.

Que Pedro Sánchez hagi excel·lit en l’art d’adormir el joc i la pilota, i aconsegueixi viure encara de les rendes dels indults que va concedir ja fa més d’un any, té mèrit, però és clar que la banda catalana no pot estar tan cofoia, precisament. Incapaç de resoldre amb un mínim d’unitat, imaginació i audàcia el no sempre real dilema entre bon govern i pressió al govern espanyol, la banda catalana independentista, tota ella, dins i fora del Govern, la de la majoria absoluta al Parlament, no ha sabut mostrar a Pedro Sánchez cap incentiu perquè es mogui en direcció a una negociació real.

Admetem que no és fàcil aconseguir-ho en un estat que l’única política que entén és la dels policies, els espies i el jutges i en un país on així que grates surt l’anticatalanisme. I que tota l’audàcia política que té Pedro Sánchez per girar a l’esquerra posant un impost als bancs i regalant viatges en Rodalies, mentre augmenta la despesa militar i es fotografia com un estadista amb Biden i Las Meninas, és la que no vol tenir per girar cap a un estat plurinacional. Es pot dir que el seu electorat no el compra, però després de tota la força acumulada i malbaratada a Catalunya en els últims anys, Sánchez deu preguntar-se que per què s’hauria d’esforçar vendre res, si amb uns retocs ja fa el fet.