La unitat com a coartada

Ai, la unitat. No hi ha paraula més masegada, més potinejada en el lèxic polític català. Tot just ahir Miquel Iceta reivindicava el procés d’unitat socialista, que no va ser altra cosa que la supeditació del vell socialisme català als designis del PSOE, deixant pel camí Josep Pallach i la memòria de Serra i Moret. També Josep Tarradellas reivindicava la unitat dels partits catalans, perquè sabia que era l’única manera que tenia de mantenir el seu protagonisme com a president, essent com era un home sense sigles. I la unitat va ser la gran argúcia de CiU per sobreviure al seu daltabaix intern i cavalcar el Procés independentista.

La unitat en els països del nostre entorn -democràtics i complexos- vol dir anar a l’una contra la violència i contra el feixisme, i poca cosa més. Per a la resta, les apel·lacions unitaristes acostumen a ser una coartada per a l’immobilisme, per no prendre decisions, per no triar. La unitat va ser el gran argument contra el referèndum de l’1 d’Octubre, i era un argument de la minoria defensat a través de l’ús de la força. La unitat és l’argúcia que les minories branden per impedir que les majories facin el que els toca. Som en un país divers on, com és normal, la gent pensa coses diferents, i el mecanisme que tenim per fer política és la confecció de majories, no la recerca infantil d’una comunió popular que generalment és bona per a les proclames però inútil per a l’acció efectiva.

Algú em dirà que defenso que la majoria atropelli la minoria, i que ignori els seus drets, que són legítims. És just el contrari. Defenso el dret de la majoria a exercir com a tal -és a dir, a legislar i a governar-. Perquè si la minoria, emparant-se en la unitat, coarta l’acció de les majories, la democràcia perd tot el seu sentit. I és que, a més, a Catalunya es produeix una situació especialment perversa, i és que la minoria combat la majoria basant-se en eines que no tenen res a veure amb la voluntat democràtica dels catalans: la Constitució rovellada del 1978, un Estatut retallat i mai referendat pel poble, un Parlament espanyol on els catalans només podem ser minoria i uns tribunals de justícia que fan una interpretació esbiaixada de les lleis o directament prevariquen. La política catalana, des de fa una dècada, la marca la minoria, amb el suport d’uns poders, democràtics o no, que són a 600 quilòmetres d’aquí.

Seria molt bonic que l’actual conflicte sobre l’escola en català es resolgués des de la unitat. Però no podem posar en perill una qüestió tan rellevant, tan nuclear per a la identitat catalana, per uns dubtes estètics que els nostres adversaris ni es plantegen. Des del moment en què la minoria (PP, Cs i Vox, el 14% del Parlament de Catalunya) ha optat per substituir el poder de la majoria de manera il·legítima, l’única via realment democràtica és confrontar-s’hi. A les institucions, a les escoles i al carrer. Sense intimidacions però amb fermesa. En les actuals circumstàncies, cridar “unitat” és el contrari que cridar “democràcia”. La majoria ha d’imposar-se, no només hi té dret, sinó que en té l’obligació; en cas contrari està convertint el vot en paper mullat. No serveix de res fer la gara-gara als qui prefereixen les sentències dels jutges al vot dels seus conciutadans. Això no és “falta d’empatia”, com s’ha dit en alguna malaurada ocasió. I si ho és, potser convé recordar que el respecte de l’altre sovint es guanya més fàcilment amb valentia que no pas amb condescendència.