¿Una Unió Europea de la guerra?

Europa s'ha tornat irreconeixible. Els defensors de la unitat europea solien celebrar la UE com un projecte de pau que oposava un esplèndid cosmopolitisme al nacionalisme, que, en dramàtica expressió del president francès François Mitterrand el 1995, “és la guerra”. Però molt abans que Rússia envaís Ucraïna, la visió europeista d'un camí pacífic cap a una prosperitat compartida havia començat a enfonsar-se. La invasió de Rússia no va fer més que accelerar la mutació de la UE en una cosa molt més desagradable.

Josep Borrell, cap d'Afers Exteriors de la UE, ens va fer sentir la pudoreta del canvi del cosmopolitisme a l'etnoregionalisme quan va descriure la UE com un bell “jardí” amenaçat per la “jungla” no europea que la ronda fora de les seves fronteres. Més recentment, el president francès, Emmanuel Macron, i Charles Michel, president del Consell Europeu, van demanar als europeus no només que es preparessin per a la guerra sinó, significativament, que confiessin en la seva indústria armamentista per al creixement econòmic i el progrés tecnològic de la UE. Com que no han pogut convèncer Alemanya ni els anomenats frugals de la necessitat d'una unió fiscal com Déu mana, el seu desesperat pla B és defensar una unió bèl·lica.

Estem en un moment crucial de l'enrevessada història de la UE. Deixant de banda una minoria vociferant d'euroescèptics, la principal discrepància entre les forces polítiques pro UE hauria d'estar entre el camí hamiltonià (una mutualització del deute que precipitaria el sorgiment d'una federació de debò) i el camí intergovernamental original (una gradual integració dels mercats). Els governs que presideixen economies amb superàvit es van mostrar a favor de la segona opció, mentre que els representants de les economies deficitàries, comprensiblement, es van inclinar per una solució hamiltoniana, que va quedar permanentment ajornada.

La crisi de l'euro va exposar la impossibilitat de continuar fent com si els deutes, els bancs i els impostos poguessin ser nacionals mentre la moneda és transnacional i els mercats estan integrats. Malauradament, la UE va optar per fer el mínim indispensable per salvar l'euro i es va quedar amb el pitjor dels dos mons: una quasi unió fiscal summament ineficient (desproveïda d'un instrument de deute sobirà adequat com els bons del Tresor dels Estats Units) i un Banc Central Europeu obligat a violar la seva carta una vegada i una altra (i que s'escuda rere justificacions cada vegada més creatives). Potser el més nociu és que el desgavellat procés polític que distribueix moneda comuna i càrregues conjuntes no té ni la més mínima legitimitat democràtica.

Durant dècades, alguns vam fer campanya a favor d'un New Green Deal europeu. Com que a curt termini la federació no era factible, vam proposar maneres de simular instruments de deute federal (com un eurobò emès pel BCE) amb els quals generar, a través del Banc Europeu d'Inversions, un mínim de 500.000 milions d'euros anuals per a un fons d'inversió de Transició a Tecnologies d'Energia Verda. En lloc d'això, els mandataris de la UE van optar pel fum del Pla Juncker, que estava destinat al fracàs, i, durant la pandèmia, per un Fons de Recuperació que va crear deute comú sense cap bon propòsit comú.

És per això que l'economia de la UE ha quedat avariada, i el model productiu alemany que solia ser el seu cor palpitant ha entrat en un ràpid declivi. En escollir una estratègia salomònica (ni una unió fiscal, ni deutes i actius de bancs centrals separats), la UE es va condemnar a si mateixa a dues dècades d'inversió mínima i a no poder desenvolupar les tecnologies que necessita: tecnologia verda (que li permetria a Europa desacoblar-se del gas barat del president rus Vladímir Putin) i capital al núvol. Els Estats Units i la Xina, que avui monopolitzen el capital al núvol, el nou instrument per a l'acumulació de riquesa, també han imposat una nova guerra freda contra Europa, amb efectes catastròfics per a l'accés de la indústria alemanya als mercats d'exportació xinesos.

Els líders europeus, lamentablement, es neguen a reconèixer que el model de negoci de la UE s'ha espatllat i que els remeis vells en paquets nous no funcionaran. Alemanya, per exemple, ha tornat a considerar subsidis energètics finançats amb impostos i noves rondes de moderació salarial per afavorir la competitivitat.

Aquest debat és una distracció perillosa del veritable problema d'Europa: el capital industrial alemany ja no acumula els excedents que calen per finançar els subsidis energètics de les indústries en decadència. En aquest context, cap moderació salarial (com la que va dur a terme el canceller Gerhard Schröder) impulsarà la competitivitat d'una indústria automotriu incapaç de produir les tecnologies de bateries o els algorismes que aporten un valor nou i substancial als fabricants de vehicles elèctrics moderns.

I ara què? Michel sembla haver recuperat, de les escombraries de la història europea recent, les nostres propostes per a un eurobò i per revitalitzar el BEI. Però no està proposant fer servir els nous crèdits per finançar tecnologia verda o capital al núvol, sinó per a una nova indústria armamentista que, diu, “serà un mitjà poderós per enfortir la nostra base tecnològica, d'innovació i industrial”.

¿De debò, Michel? ¿Com s'ho farà el BEI per recuperar els préstecs atorgats a la indústria de defensa, que per definició és improductiva? Què passarà quan els nostres magatzems estiguin plens de municions i míssils? O bé l'impuls d'inversió que imagina Michel s'esgotarà, o bé Europa necessitarà noves maneres –és a dir, noves guerres– de reduir els arsenals.

Així doncs, els europeistes assenyats haurien de pregar perquè el pla de Michel segueixi el mateix camí que el pla Juncker. De sobte, la incompetència de la UE ha esdevingut l'última esperança de l'europeista que estima la pau.

Trobo a faltar aquells temps en què els proeuropeus celebraven la UE, encara que fos de manera hipòcrita, com un projecte per enderrocar fronteres i defensar l'obertura, la diferència i la tolerància. Aquella Europa està acabada, avariada i en franca retirada. Una nova ideologia s'ha imposat. En lloc d'una federació democràtica i diversa que resulti atractiva a la gent de més enllà de les seves fronteres, imagina un reialme cristià i blanc envoltat de cars llançamíssils i altes tanques electrificades. Una Europa de la qual els joves no poden sentir-se orgullosos i que la resta del món no es prendrà seriosament.

Copyright Project Syndicate