La Unió Europea, culpable?

Circula per Europa una brama creixent contra la societat plural i oberta en un món globalitzat, un moviment que pretén el retorn a la pròpia comunitat, dins del propi estat, liderat per un govern fort. Esperen d’aquest govern que els torni la puresa de formes i colors que la comunitat hauria tingut en un passat idealitzat i que tanqui les fronteres per tal de preservar-la. Així, sostenen que es podrien defensar uns drets propis que, segons aquesta visió de les coses, l’excessiva exposició al món i la pèrdua de competències de l’estat hauria posat en risc.

Aquesta brama conté, típicament, dos bocs expiatoris a qui es carreguen totes les culpes. D’una banda, els migrants, a qui per ser precisos hauríem d’anomenar els diferents, que representarien tot el que no entra dins el seu nosaltres. De l’altra, la Unió Europea, la via per la qual els estats haurien perdut poder sobre el propi territori. ¿Són certes aquestes assumpcions? ¿Els estats són aliens al que passa a Europa? ¿De veritat els governants europeus estan obligats a seguir el dictat d’una Europa a la qual s’han rendit?

Aturem-nos un moment a veure qui fa què a la UE. D’una banda, hi ha les institucions representatives i legislatives, el Parlament, que representa directament els ciutadans europeus independentment de la seva nacionalitat -tot i que, òbviament, la nacionalitat de cadascú hi entra amb cada electe-, i el Consell de la UE, on estan representats els estats. De l’altra, la Comissió Europea, obligada a guardar els tractats (textos fonamentals ratificats pels governs i Parlaments) i a presentar iniciatives per desenvolupar el mandat d’aquests, seguint les orientacions del Consell i sota el control del Parlament; a més del Tribunal de Justícia, obligat a interpretar les normes i la manera com s’apliquen a cada estat directament o a partir de les legislacions nacionals.

Per a uns, en diferents graus, aquesta seria l’arquitectura infernal dedicada a xuclar competències, capacitats i recursos nacionals a favor d’una elit cosmopolita incontrolable. ¿És certa aquesta acusació, alimentada per molts governs nacionals que atribueixen a la Unió moltes de les seves decisions? ¿No són els governants nacionals la part substancial del sistema? Quan apliquen decisions comunitàries, ¿no acompleixen les normes de què ells mateixos s’han dotat, l’adopció de les quals hauria d’haver format part de la deliberació democràtica en els seus estats?

La mal anomenada crisi de refugiats i les polítiques d’asil i migració són precisament un cas a partir del qual intentar respondre, en el terreny concret, a aquestes preguntes. Europa, per mor de les resistències dels estats, no té una política migratòria i, malgrat que hi hagi una sèrie de normes que anomenem sistema comú d’asil, no té unes pràctiques que puguin merèixer aquest nom. Tot i no haver-hi fronteres a l’interior de l’espai europeu, quan arriba un demandant d’asil a Europa, l’estat on ha posat el peu s’ha de fer càrrec d’ell a tots els efectes, per una restricció imposada a la norma europea pels mateixos estats. Ara com ara no hi ha manera de decidir si aquest refugiat té dret a protecció dins de la Unió Europea ni on haurà de ser acollit. Alguns defensem que és la debilitat del sistema europeu el que impedeix donar una resposta millor. Malgrat això, des d’alguns sectors s’acusa Europa d’haver obert les portes a les migracions i al dret a la lliure circulació, i d’haver creat la crisi.

Però, per a part dels que se situen a la banda enfrontada a aquesta visió del món, la Unió Europea també és culpable. Culpable de no haver acollit, de no haver garantit l’aplicació de la Carta dels Drets Fonamentals, de no haver estat capaç de gestionar una situació que no hauria d’haver-se convertit en una tragèdia. I ha estat així, però és important preguntar-se per què, i qui ha fet què en aquesta situació. Hauríem de ser capaços de distingir entre la crítica a la Unió, tan dura com es vulgui, per tal de canviar el que sens dubte no va bé, i l’acte perillós de descartar la totalitat del que tenim perquè no ens agraden l’aspecte i les maneres d’algunes de les seves parts. La confrontació és entre els que creuen en el replegament, els que no volen Europa ni els preocupa el dret d’asil, els que no volen anar més enllà en el camí del dret i la democràcia nacional, i els que pensem que assegurar la nostra llibertat individual, en el món en què vivim, passa per estendre els drets i les llibertats de tots. Amb els seus defectes, la Unió Europea és una fórmula capdavantera de democràcia postnacional. Canviem-la tant com calgui, però no posem en risc la seva pròpia existència. En el món de Trump i, potser, de Le Pen, els partidaris d’una societat plural i oberta no ens ho podem permetre.