De la unilateralitat a la multilateralitat?

Voldria fer uns comentaris sobre el debat que s’ha desfermat per l'article d’opinió d’Oriol Junqueras, que després va donar origen a diversos comentaris d’altres polítics i que ha motivat una nova reflexió del mateix Junqueras, enfocant-ho amb altres paraules. Va parlar d’un nou paradigma i d’una nova etapa. La primera qüestió és reflexiva, i la segona, d’actuació política. Parlava d’errors i encerts, fortaleses i febleses, d’actuacions que no van ser ben enteses, i per la qual cosa molta gent es va veure exclosa. Penso que té molt de mèrit conèixer i dir en públic aquestes coses, ser honestos i modestos. Dir que les estratègies s’han d’adaptar a les circumstàncies per ser guanyadores, per a mi vol dir que el futur s’ha d’encarar per altres camins. El fet que més del 85% de la població catalana, amb tres enquestes diferents, refusi avui dia la via unilateral, ja vol dir molt. Tots plegats hem hagut de reflexionar en el darrers tres anys, amb variacions inevitables, i cal fer-ho per prendre les millors decisions de cara al futur. El dia 16 d’aquest mes, Junqueras va posar l’accent en la multilateralitat, dient també que la comunitat internacional aconsella que Catalunya no s’aixequi mai de la taula de diàleg. La multilateralitat, i això és una afirmació meva a partir del que diu el diccionari, és el contrari de la unilateralitat, i les experiències dels fracassos de les vies unilaterals a tot el món aconsellen ser prudents i encetar noves vies, encara que siguin més lentes del que molta gent voldria. Aquestes vies poden permetre guanyar adeptes i reconeixement internacional, i si es fan bones polítiques en el dia a dia. Primer vindrà l'etapa bilateral i, si això avança, després vindrà la multilateral.

La major part de la societat catalana vol ser consultada sobre el seu futur. El nom, el com i el quan, ja serà part de la negociació que aviat es recomençarà. Alguns dirigents polítics vindiquen la via escocesa, amb la qual molta gent es podria identificar. Però, per ser honestos, crec que també hem de recordar tres aspectes. El primer, que la democràcia britànica té més història i consistència que l'espanyola. El segon, que els partits conservadors britànics, que van donar els poders necessaris al govern escocès per fer un referèndum, no tenen res a veure amb el PP espanyol, que ni va escoltar les demandes de dos presidents de la Generalitat, amb una agenda de coses pendents de fer per part del govern espanyol. Caldrà veure fins on pot i vol arribar l’actual govern d’Espanya, de signe i estil molt diferent al del PP. I el tercer, que el partit independentista escocès no porta a l’esquena el pes de les conseqüències d’haver iniciat anteriorment una via unilateral. Sempre ha tingut clar que s’havia de fer de manera negociada.

Com superar aquests problemes? Algunes de les coses a fer ja les diuen alguns polítics i molts analistes: res serà immediat, s’ha de prioritzar la via del diàleg i la negociació, que és l'única via possible; cal enfocar-ho exclusivament com a un conflicte polític, i es requerirà molta pedagogia i cintura política. Es necessita audàcia, i tot plegat és cosa de dos, és a dir, del que fem a Catalunya i del que faci el govern espanyol, molt pressionat en aquest moments. Avanço que les negociacions a la taula de diàleg tindran molts obstacles a superar. Hi ha massa sectors interessats que no funcioni, a casa nostra i a fora. Per tant, caldrà posar molta intel·ligència per fer-la avançar, encara que sigui per etapes i no de cop, sabent que només tenim el que queda d’aquest any i el següent per prendre decisions, perquè el 2023, any electoral, no serà l’idoni per prendre iniciatives que poden tenir un cost electoral massa alt. Si aquestes reflexions de diverses persones que s’han manifestat aquests dies, tot i no ser iguals, les entenem com un debat democràtic i respectuós, crec que ja serà un gran pas. 

Vicenç Fisas és analista sobre pau i conflictes